Unes reflexions sobre el Sínode que tracta de la Nova Evangelització

Quan veuran la llum aquestes ratlles, la XIII assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes sobre la Nova Evangelització per la transmissió de la fe cristiana, ja s’haurà clausurat. No és la meva intenció presentar unes llargues interpretacions i conclusions en aquestes ratlles. Només que en acceptar la invitació que em van fer des de la direcció de la revista Bon Pastor, a participar en ella fent algun comentari sobre fets d’Església, no vaig poder resistir la idea de fer una petita reflexió sobre aquest fet que resulta ser, des del meu punt de vista, una de les qüestions essencials de l’Església d’aquest i de tots temps.

Llegia, en una entrevista que aquests dies li feien a un dels participants a les sessions sinodals, una declaració que em va sorprendre: «el sínode fracassarà si només aporta definicions per a llibres, cal que doni energia». Una observació que m’ha fet pensar molt.

És evident que per tenir energia per evangelitzar, cal que coneguem i aprofundim el missatge cristià. És una necessitat urgent que coneguem el món en el que vivim i que ens valguem de les seves maneres de comunicar-se per transmetre la Fe. És una missió que tenim els cristians: conèixer bé l’Evangeli i el món al que l’hem d’anunciar.

Però l’experiència ens mostra, com sempre ho ha mostrat en la història, que això no és suficient. En primer lloc hem de deixar-nos evangelitzar personalment i comunitàriament, com Església. O, sigui, conèixer, estimar i seguir el Crist Ressuscitat. Aquell que és Camí, Veritat i Vida. Perquè, en paraules de Pau VI, «l’Església viu per evangelitzar». I, com deia el cardenal Ratzinger, «evangelitzar vol dir mostrar l’art de viure». Així, primer nosaltres hem d’aprendre l’art de viure, un art que no és objecte de ciència, no és només unes definicions de llibre, és un art que solament el pot comunicar Aquell qui és l’Evangeli en persona: Jesús de Natzaret.

És veritat que l’Església sempre està evangelitzant, per a això fou fundada i aquesta és la seva identitat més pregona: portar a Jesucrist. I ara, ¿com ho farem perquè molta gent del nostre temps, tant adolescents com joves i grans, trobin significativa la proposta de l’Església? ¿Quin camí seguirem perquè el nostre món escolti, entengui l’Evangeli, el camí de vida que proposa Jesucrist i del que l’Església n’és dipositària i transmissora? Unes qüestions que, crec, són el nus de la qüestió. En paraules de Benet XVI a la Verbum Domini: «No hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir de nou a l’home d’avui l’accés a Déu, al Déu que parla i ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant».

Entre les moltes eines noves d’evangelització resulten enriquidores les grans trobades mundials de joves, de les famílies... Però per portar el Regne de Déu, per evangelitzar, no podem oblidar la perspectiva que dóna la paràbola del gra de mostassa i la llei de fecunditat que dona la imatge del gra de blat que cau a terra i mor. Però, una vegada viscut això, hem de recordar que estem cridats a créixer, a fer-nos com un arbre gran on els ocells puguin anar a aixoplugar-se.

I, quin serà el mètode? No entraré en maneres concretes i pràctiques que cadascú veurà i anirà experimentant. Només vull insinuar les que penso són les bases i fonaments de tota Evangelització, no només per als allunyats, sinó també per als qui venen a rebre els sagraments.

En primer lloc hem de seguir l’exemple de Jesús: durant el dia predicava i a la nit pregava. Tots els mètodes i sistemes són ineficaços si no estan fundats en la pregària. Nosaltres no podem evangelitzar ningú per a Déu si primer Ell, no ens el dona. Per això és vital la pregària, i la pregària a l’Esperit Sant. Com deia el metropolita ortodox Ignasi Hazim: «Sense ell, Déu és llunyà, Crist roman en el passat, l’Evangeli és lletra morta, l’Església una simple organització, l’autoritat dominació, la missió propaganda, el culte una evocació i l’actuar cristià una moral d’esclaus. Però, en ell i en una sinergia indissociable, el cosmos s’aixeca i gemega tot esperant el Regne, l’ésser humà lluita contra la carn, Crist ressuscitat està present, l’Evangeli és poder de vida, l’Església manifesta la comunió trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió una Pentecosta, la litúrgia memorial i anticipació, l’actuar humà és deïficat».

I la segona cosa: hem de viure d’acord amb l’Evangeli, ser evangelis vius. Cadascú de nosaltres hem de ser coherents amb el que creiem i prediquem. Les nostres vides, des de la senzillesa i la humilitat han de ser transparència del Crist, han de mostrar el Seu art de viure. D’aquesta manera podrem atreure germans cap al Crist, l’únic que dona la resposta adequada a tot interrogant sobre el sentit de la vida humana. I des d’aquí, des de la nostra vida viscuda evangèlicament, fer-nos pròxims als germans. Hem d’anar a trobar-los en les seves situacions, en les seves tasques, en els seus projectes, en les seves dificultats. En paraules del Vaticà II, del que celebrem el 50è aniversari d’inici: «No hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor dels deixebles de Crist».

Víctor-Manuel Cardona, prevere del bisbat de Tortosa,