Quin sentit té el martiri, avui?

Per ser bon cristià no cal pas morir màrtir. Són bons cristians –sants, diu el Vaticà II– tots aquells que, en les diverses condicions de la vida, s’esforcen per ser dòcils a l’impuls de l’Esperit, adoradors de Déu Pare i seguidors de Jesús pobre, humil i portant la creu (LG 41). De cristians, n'hi ha així entre els laics —homes i dones— d’un estil discret i vida normal; entre els religiosos, religioses i sacerdots; de professions ben diverses (ara, molts en atur); casats, solters o vidus; pobres i benestants, amb salut o malalts, joves i vells. Viuen en comunió eclesial i en solidaritat amb els que sofreixen; disposats a serveis i voluntariats diversos... Que els màrtirs no ens fessin perdre un horitzó més ampli, d’alegria i esperanza confiada, ja que és Déu que ens estima i, a més, estem envoltats d’un núvol gran de testimonis que ens encoratgen.

Tanmateix, el martiri és una “senyera” molt significativa per als cristians. Donaré dues raons, per començar:

1a. Jesús fou el primer màrtir del cristianisme. Estimava tothom i, al final, ens estimà fins a l’extrem. Però hi hagué la traïció, també l’odi de les autoritats jueves i la covardia de Ponç Pilat, que se’n rentà les mans i firmà la sentència. 2a. A més dels màrtirs cristians dels primers segles, els màrtirs d’avui són incomptables. El segle XX ha estat una època de molta violència, de persecucions i de mort. Dues guerres mundials en el segle tot just passat, i moltes guerres civils. La violència i la repressió per motius religiosos continuen avui en molts països on predomina el fonamentalisme o governen dictadors.

Com definir el martiri? No és l’única forma de seguir Jesús. Ell considera testimonis (màrtirs) tots els seus deixebles fidels. Però el martiri, fins a la mort violenta, és una realitat molt seriosa. Testimoniatge suprem d’amor a Jesucrist, el concili Vaticà II parla del martiri almenys en cinc documents. No vol dir que siguin fanàtics. Els màrtirs estimen altres persones com la família, els amics, les realitats positives de la vida humana i la pau dins i fora de casa. No menyspreen la vida. Però l’amor a Crist passa al davant de tot. A la Constitució sobre l’Església, el Concili ens diu que no podem oblidar els màrtirs, ja que perdre la vida a causa de la fe en Crist i de la pertinença al seu grup, és un signe fort i especialmente significatiu de la veritat de l’amor cristià. El martiri és do de pocs. Però són els deixebles que més s’assemblen al Mestre.

Ja ho he dit: Avui, els màrtirs tornen! Sovint es tracta d’homes i dones desconeguts, com el soldat desconegut de la causa de Déu i de la fe. Per això el papa Joan Pau II va insistir perquè les Esglésies locals no deixessin perdre el seu testimoni i s’oblidés el seu sacrifici. Es tracta de recordar, en la pau i el perdó, aquests fruits madurs de fe, esperança i caritat d’homes i dones d’arreu del món, que han seguit el camí de Jesús de Natzaret fins el final. Són llavor de vida i ens ajuden a donar raó de l’esperança que ens anima. La sang dels màrtirs és llavor de cristians i orienta la nova evangelització i recuperació de la fe del nostre poble. No pas per tornar enrere, sinó per anar endavant cap a una Església rejovenida. El testimoni dels màrtirs, com la Paraula viva de Déu, porta a examinar o a retornar a la fe.

Joan Busquets i Dalmau