Preveres al servei del naixement de la fe (I)

¿Quina és l’especificitat del servei dels preveres en aquest àmbit? Atès que la catequesi s’adreça tant a aquells que desitgen realitzar la seva iniciació cristiana en el catecumenat com als qui, batejats ja en la infantesa, han de rebre una adequada formació en totes les etapes de la vida, ¿quins són els rols diferenciats que els preveres hem d’assumir en cada una de les dues situacions? «L’experiència dóna testimoni que la qualitat de la catequesi d’una comunitat depèn, majorment, de la presència i de l’acció del sacerdot» (DGC 225).

El bisbe és el primer responsable de la catequesi en l’Església particular. Proclamador de la fe i catequista per excel·lència, «procura de guanyar nous deixebles per a Crist i transmet al poble que li ha estat confiat la fe que ha de professar i que ha de viure» (DGC, 222).

Els preveres, col·laboradors de l’Orde Episcopal, tenim una funció pròpia en la missió catequitzadora. Brolla del sagrament que hem rebut. «Pel sagrament de l’Orde, els preveres són configurats amb Crist Sacerdot, com a ministres del cap, destinats a construir i a fer créixer tot el seu cos, que és l’Església» (PO 12a).

Aquestes expressions -«guanyar nous deixebles per a Crist» o «construir i fer créixer l’Església»- adquireixen un sentit molt concret en les circumstàncies noves que avui experimentem en el camp pastoral.

Sabem que són moltes les persones de totes les edats que, per motius diversos, no han realitzat l’encontre amb Jesucrist. «Transmetre la fe significa crear en cada lloc i en cada temps les condicions perquè aquest encontre entre els homes i Jesucrist es realitzi [...] Com ha afirmat el Papa Benet XVI, no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva.»[1]

La pastoral amb aquells que podrien esdevenir catecúmens és una novetat per a l’Església del nostre país. I és nova també per als preveres aquesta contribució al naixement de la fe. Molts encara som fills d’una època on la majoria de les persones esdevenien cristianes gairebé amb el seu naixement. El pòsit cultural que anava construint les personalitats estava encara ben impregnat per la tradició cristiana, pels seus ritus i valors.

«El catecumenat se'ns ha entregat com el model que l'Església ha recentment assumit per donar forma als seus processos de transmissió de la fe. El catecumenat que ha estat impulsat pel Concili Vaticà II [...] recorda constantment a tota l'Església la funció de la iniciació en la fe. Desperta la responsabilitat de tota la comunitat cristiana. Posa al centre de tot el camí el misteri de la Pasqua de Crist. Fa de la inculturació el principi del propi funcionament pedagògic; és imaginat com un veritable procés formatiu.»[2]

Tota la comunitat eclesial, i especialment el prevere responsable principal de la iniciació d’un nou cristià, vetlla per la transformació radical de la persona per la participació en el misteri pasqual de Crist. Això s’acompleix amb la mediació de la Paraula que porta a la fe i mitjançant els sagraments del baptisme, de la confirmació i de l’eucaristia, amb la consegüent agregació plena a l’Església. Esdevé l’inici d’una nova existència i d’un procés de formació suficientment ampli en el temps i adequadament articulat, indispensable perquè una persona pugui participar lliurement i responsablement en la fe i en la vida cristiana.

En els darrers decennis, la catequètica ha restituït la justa centralitat a alguns aspectes que en el passat, sobretot en la pràctica, perillaven de quedar a l’ombra: en particular, ha demostrat la naturalesa missionera i eclesial de l’acte catequètic, com també la seva finalitat eminentment cristocèntrica, i n’ha focalitzat la profunda dimensió educativa. Uns elements que el prevere ha d’anar reflexionant de cara a col·laborar en el naixement de la fe dels qui seran els nous cristians.

El responsable de la comunitat ha de vetllar que la iniciació en la fe sigui un acte relacional i comunicatiu. La catequesi és cridada no tant –o no solament– a transmetre un bagatge de coneixements, sinó a afavorir la comunió del convertit amb Jesucrist; el seu objectiu definitiu «és posar algú no tan sols en contacte, sinó en comunió, en intimitat amb Jesucrist» (DGC, 80). L’atenció està centrada menys en els continguts i més en la persona a qui cal posar en relació amb el Senyor i amb la comunitat cristiana. Es tracta de fer «madurar la conversió inicial, fins a fer-ne viva, explícita i operativa confessió de fe» (DGC, 82).

Entrar en la dinàmica catecumenal comporta fer nostra aquesta comprensió de l’educació cristiana i deixar-nos guiar per les pautes que l’Església ens ofereix. L’elecció dels acompanyants i catequistes dels catecúmens –funció ineludible del prevere- s’haurà de fer segons aquests paràmetres. A tots ens convé anar madurant en una competència adient per a ser educadors capaços de viure i transmetre la fe en el temps actual: un nou creient o el qui recomença un camí en la fe és sempre una meravella de Déu més que l’objecte d’una conquesta o el producte dels nostres únics esforços (cf. Mc 4, 26-27).