La presència del Dret Canònic a Catalunya

Sota aquest títol, ens referim a dues qüestions: el Dret Canònic propi de les diòcesis de la Tarraconense, i la funció del Dret Canònic dins el Dret Civil català.

Pel que fa a la primera, és sabut que el Dret Canònic local (provincial i diocesà), completa i concreta el Dret Canònic universal (el promulgat pels papes i els concilis). Entre els segles XIII i XIX, la Província Tarraconense gaudí d'una activitat conciliar única a Europa, amb un nombre elevadíssim de concilis provincials. Fins al segle XVI, aquests concilis foren també legisladors, car el Concili Lateranense IV (1215) ordenà que les províncies els convoquessin per aplicar la normativa universal, i que després les diòcesis celebressin sínodes per a concretar-la. Catalunya hi fou molt fidel: després del Concili de Lleida de 1229, presidit pel legat Jean d'Abbeville i amb el suport de sant Ramon de Penyafort, se'n celebraren tants que a finals dels segle XIV calgué fer una recopilació de les constitucions provincials vigents; altres recopilacions seguiren en el segle XVI i el XIX. I també totes les diòcesis celebraren sínodes amb alta periodicitat, com manava el Concili; en destacà Girona, única a Europa en celebrar-lo anualment fins al segle XIX, quan el costum desaparegué. Els bisbes de Girona legislaren en sínode, i també promulgaren recopilacions legislatives al 1369 i al segle XVI.

Un cop promulgat el Codi de Dret Canònic de 1917, algunes diòcesis celebraren sínode per a aplicar-lo i concretar-lo, com a Barcelona el 1918 i el 1929, aquest últim frustrat perquè Primo de Rivera impedí que fos confirmat per la Santa Seu, simplement perquè preveia la predicació i la catequesi en llengua catalana.

Després del Concili Vaticà II se celebrà el Concili Provincial Tarraconense de 1995, que volgué recollir les iniciatives pastorals actuals i oferir criteris per al futur. Malgrat l'enorme esforç, no ha estat del tot reeixit, i crec que per dues raons: l'intent excessiu d'abastar tots els camps possibles, i l'absència d'una tècnica legislativa que convertís en preceptes normatius correctes les seves decisions. Més aviat fa la impressió d'un conjunt de declaracions, propòsits i indicacions mancat d'utilitat pràctica, en contrast amb l'admirable cos legislatiu dels antics Concilis Tarraconenses.

Per un camí semblant han anat, en general, les legislacions diocesanes dels últims 50 anys. També ha mancat tècnica i voluntat legislativa, i sovint hom no pot saber què està vigent, ni si els documents que publiquen els butlletins diocesans són normatius o indicatius, ni s'ha intentat legislar de manera coherent, etc. Com a canonistes, lamentem la mancança de legisladors més decidits, que creguin que la norma jurídica garanteix la concòrdia i evita els abusos i la discrecionalitat.

Quant a la segona qüestió, cal recordar que entre els segles XII i XVI Europa Occidental es veié unida per un ordenament jurídic, el ius commune, resultat de sumar el Dret Canònic d'aquesta època al Dret romà antic. El Corpus iuris canonici, constituït pel Decret de Gracià (1140), les Decretals de Gregori IX (1234), el Liber Sextus de Bonifaci VIII (1302) i la resta de compilacions, fou el resultat de segles d'evolució jurídica a l'Església, i juntament amb les disposicions del Concili de Trento estigueren vigents fins al Codi de Dret Canònic de 1917. El ius commune començà a declinar amb els Estats moderns i la Reforma protestant.

A Catalunya, la presència del ius commune fou decisiva. Les fonts jurídiques d'elaboració pròpia (com els Usatges o les constitucions reials) eren més aviat escasses, per la qual cosa a partir del segle XIII passà a aplicar-se, com a supletori, el Corpus iuris canonici, seguit del Corpus iuris civilis (el Dret romà). Aquest sistema es mantingué fins i tot després de la centralització promoguda per Felip V, qui el respectà al Decret de Nova Planta (1716) només per al Dret privat. Al segle XVIII, la presència del Dret Canònic al Dret Civil català era considerada com el tret diferencial de l'ordenament jurídic de Catalunya, i fou defensada davant els juristes pro-borbònics que defensaven la seva substitució per la Novísima Recopilación de Castella. També s'aconseguí que el Código civil espanyol (1889) respectés el sistema jurídic català, malgrat que el propi Código s'incorporà com a darrer supletori.

El règim franquista desitjava una més gran presència del Código civil a Catalunya, i la tradición jurídica catalana (expressió que volia englobar el Dret Canònic i romà) fou relegada al paper secundari d'interpretació en la Compilación de Derecho Civil Especial de Catalunya, promulgada el 1960. Amb la reforma de la Compilació de 1984 i a l'actual Codi Civil de Catalunya, a la tradició antiga se li retornà la funció integradora, és a dir, que és d'aplicació en defecte de llei pròpia i per davant del Código civil.

En l'actualitat, la possible aplicació del Dret Canònic es veu reduïda de facto per la recuperació del poder legislatiu del Parlament de Catalunya. Ja amb la promulgació del Codi Canònic de 1917, quedà clar que el Dret Civil català no aplica el Dret Canònic vigent, sinó el medieval del Corpus, car aquesta vigència del Dret Canònic no es deu a cap potestat eclesiàstica o pontifícia sobre el Dret català, sinó al fet històric de què Catalunya adoptà el ius commune com a ordenament propi. Per això no entra en conflicte amb el principi d'aconfessionalitat de la Constitució Espanyola i, de fet, el sistema jurídic del Principat d'Andorra és semblant al català. Però el Corpus iuris canonici mai no s'ha traduït del llatí, i això constitueix avui un inconvenient: l'any 1956, Maspons i Anglasell publicà una selecció bilingüe dels textos canònics habitualment citats en la jurisprudència (El Dret canònic, primer supletori català).

Santiago Bueno Salinas, pvre., professor ordinari de la FTC