El papa Francesc se’ns mostra com un veritable bon pastor. Ho ha fet amb gestos constants des de l’inici del seu pontificat, com ara el seu impressionat viatge a Lampedusa, l’illa d’arribada dels immigrants africans, que alguns han qualificat d’una veritable «encíclica», o el més recent a Sardenya, on ha parlat a la catedral de Cagliari davant d’una munió de pobres i presos, sense oblidar-nos de la crida a la jornada de pregària i dejuni per la pau a Síria.
El papa pastor és també un papa de paraules. Els seus discursos i les seves homilies van més enllà de les anècdotes personals. El mes de juliol passat vaig poder comprovar personalment, en la trobada que va tenir amb els seminaristes, novicis i novícies a Roma, que les paraules de Francesc i el to amb què les pronunciava anaven al moll de l’os d’allò que és el nostre ministeri.
En ocasió de la recent entrevista a un conjunt de revistes de la Companyia de Jesús, el periodista Juan Rubio titulava un article al seu blog amb aquesta entusiasta expressió: «El papa dels gestos ¡¡¡i de les paraules!!!».
Fa pocs dies, el papa Francesc ha escollit el gènere de l’entrevista amb un periodista, el jesuïta Antonio Spadaro, director de la Civiltà Cattolica. Benet XVI havia fet una cosa semblant amb el també periodista alemany Peter Seewald, fruit de la qual en va sorgir el preciós llibre «Llum del món».
L’entrevista no és un gènere fàcil ni al qual estiguem acostumats en un pontífex. No és una encíclica, ni un discurs, ni una homilia que abans hom ha pogut preparar, corregir i deixar reposar. Spadaro escriu que el Papa li havia confessat «que prefereix pensar-se les coses, més que improvisar respostes sobre la marxa en una entrevista», però ha volgut fer-la i qui l’ha llegida no ha quedat indiferent.
Sobre aquesta entrevista, que es pot consultar en la seva traducció catalana a la pàgina www.tarraconense.cat, se n’estan fent moltes lectures. El portal informatiu www.catalunyareligio.cat ha recollit, entre d’altres, interessants articles de Salvador Pie-Ninot o de Màxim Muñoz, que fan una explicació molt atenta i raonada de les respostes del papa i que, certament, val la pena llegir.
Personalment, m’ha impressionat la seva reflexió sobre l'Església, «Mare i Pastora». Són molts els qui fa temps que insisteixen en la necessitat de la «reforma» de l'Església, especialment aplicada a la cúria romana. Em sembla que el papa Francesc ens dóna una resposta a aquest desig, a la meva manera de veure contundent i evangèlica i que ens toca als preveres molt directament: «La primera reforma ha de ser la de les actituds. Els ministres de l'Evangeli han de ser persones capaces d’escalfar el cor de les persones, de caminar amb elles en la nit, de saber dialogar i fins i tot davallar a la seva nit i la seva foscor sense perdre's».
Una altra imatge captivadora en el seu discurs és l'Església com a «hospital de campanya»: l'Església que cura les ferides i pot dir als seus fills «Jesucrist t’ha salvat», especialment a través dels qui hem de ser «ministres de misericòrdia».
A alguns els pot sorprendre que, en diversos àmbits periodístics de l’Estat espanyol (suposadament afins a l’Església Catòlica), es rebi amb fredor, i a voltes amb més que fredor, tot allò que fa referència a l’actual Bisbe de Roma.
Deixant de banda els sectors marginals que, dies abans de l’elecció del papa Francesc, fins i tot havien fet públics articles clarament injuriosos contra el cardenal arquebisbe de Buenos Aires, sí que veiem clamorosos silencis i queixes explícites d’alguns articulistes que es troben clarament descol•locats davant la figura de l’actual papa.
Reduïts sectors d’aquests grups de comunicació, a partir d'una visió ideològica, no volen entendre ni accepten algunes afirmacions del Papa perquè no diu allò que ells voldrien sentir i, a més, diu allò que no volen sentir: «no fa el que un papa hauria de fer», diuen.
Aquesta actitud no és del tot nova en aquest país. Quan va ser escollit papa el cardenal Mastai-Ferretti, la premsa madrilenya d’aquell temps va engegar una campanya furiosa contra el nou papa, a qui consideraven massa «liberal», fins al punt que la nunciatura apostòlica hagué d’encarregar un text al nostre Jaume Balmes en el qual aquest valorava positivament el camí emprès per Pius IX i el defensava de les injúries.
Cent anys després va succeir una cosa semblant amb l’elecció del cardenal Montini. La premsa del règim va promoure una veritable campanya difamatòria contra Pau VI, que fins i tot va moure els bisbes de la Tarraconense a publicar una nota de premsa de recolzament al papa Pau.
Tornem a l’entrevista del Papa Francesc. El Papa dialoga amb el periodista Spadaro, però vol dialogar cara a cara amb tots nosaltres i ens ajuda a plantejar-nos la pregunta decisiva, que no és altra que la pregunta per Déu, pel lloc de Déu en el món i en les nostres vides: «Es pot i s'ha de buscar Déu en tota vida humana. Encara que la vida d'una persona sigui terreny ple d'espines i matolls, alberga sempre un espai en què pot créixer la bona llavor. Cal fiar-se de Déu».
Norbert Miracle
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.