«Oh Déu, que de manera admirable creàreu la dignitat de la naturalesa humana i d'una manera encara més admirable l’heu restaurada; feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana».
Preciosa oració que ens posa davant, amb la rapidesa d'un llampec i també amb la seva claredat, tota la història de la salvació. En efecte, la celebració del misteri de la Nativitat del Senyor conté en si el germen de tot el que Déu ha realitzat des de la creació fins a la «plenitud dels temps, quan Déu va enviar el seu propi Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per redimir els que estaven subjectes a la Llei, i per tal que així rebessin la filiació adoptiva» (cf. Ga 4,4-5).
Nadal no té cap sentit si no aconseguim veure en l’home la seva grandesa més genuïna. Un ésser humà reduït a un simple productor i consumidor, sense cap horitzó més enllà dels seus actes immediats, amb la limitació cruel de la mort estalonant-lo; un home que, davant el sofriment, no sap pronunciar ni una sola paraula de consol esperançat ni fer un sol gest sublim, que confon el gust personal amb el deure de consciència i la seva espiritualitat real amb un nebulós i obsessiu psicologisme; un home així no està preparat per experimentar allò més gran del Nadal.
Per no viure’l, doncs, distrets i inconscients, com embadocats davant d'aparadors irreals, o donant culte a vedells de llautó, plens de confits i garlandes, és necessari tornar sobre la nostra identitat més profunda i descobrir-nos a nosaltres mateixos com «els fills en el Fill» . Descobrir amb un calfred a l'ànima què significa que Déu s'ha fet home i que ha volgut «humiliar-se a si mateix, fent-se obedient fins a la mort i mort de creu» (cf. Flp 2,8). Hom no pot celebrar el misteri de Nadal si no vol desfer-se de tota alienació, si no fa un esforç perquè la veritat de Déu resplendeixi en tota la seva vida. «L’esplendor de la veritat brilla en totes les obres del Creador i, de manera particular, en el home, creat a imatge i semblança de Déu, perquè la veritat il·lumina la intel·ligència i modela la llibertat de l’ home, que d'aquesta manera és ajudat a conèixer i estimar el Senyor». És així com comença sant Joan Pau II la seva encíclica Veritatis Splendor, que ens introdueix amb suavitat i destresa fins el nucli més viu i autèntic de la identitat humana. I és amb raó que diu sant Lleó el Gran, en la seva primera homilia sobre el Nadal: «Oh, cristià! Reconeix la teva dignitat i, fet partícip de la naturalesa divina, no vulguis tornar a l'antiga vilesa amb una conducta aliena a la teva ànima. Recorda’t de quin cap i de quin cos ets membre ... El teu preu és la Sang de Crist, ja que haurà de jutjar-te en la veritat aquell que, per misericòrdia, et redimí».
Nadal és, doncs, un judici. En contemplar el Fill de Déu encarnat, es fa evident la veritat de Déu i la veritat de l'home.
En la litúrgia del dia del naixement del Salvador, l'Església ens fa pregar de tal manera que augmenti en nosaltres la certesa de la nostra gran dignitat en Jesucrist, i així conformem a la veritat de Déu la nostra condició humana.
Jaume González Padrós
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.