Nadal 2012

L’Advent ha començat, i el Nadal de 2012 s’acosta. El fred s’ha fet fort en bona part del país i les teulades de moltes esglésies i esglesioles s’han tornat de color blanc. És un Nadal anticipat, per allò que diu la cançó: «El desembre congelat confús es retira; abril de flors coronat, tot el món admira». L’admiració passa per la meravella del misteri de l’Infant de Maria, que neix en un estable i que té per cort reial uns quants pastors vinguts de la mateixa contrada. És una imatge que, cada any, és nova. Mai no ens acostumarem al naixement del Rei de l’univers en un indret destinat als animals. I, malgrat tot, el misteri passa per la pobresa i la humilitat d’un Déu que s’ha fet home «sense avorrir el pessebre», com diu l’himne litúrgic. El Fill del Déu altíssim ha triat el camí de l’abaixament, i el seu naixement s’ha convertit en una avantsala del misteri pasqual. Com subratlla el Sant Pare en el recent llibre que tanca la seva trilogia sobre Jesús, l’Infant que jau a la menjadora evoca el Crucificat que reposa en el sepulcre. És el misteri gran de l’abaixament del Fill de Déu.

Aquest Nadal, el mossec de la crisi farà que moltes persones visquin moments de dificultat, material i fins i tot espiritual. Es diu que un 25% del país viu per sota del llindar de la pobresa. I els preveres som testimonis d’excepció sobre la situació real de moltes famílies: hi ha qui ha de viure de la pensió dels avis, hi ha qui ha de deixar el pis on viu perquè no pot pagar la hipoteca, hi ha qui envia currículums desesperadament i no troba cap resposta, hi ha qui no pot adquirir totes les medicines que necessitaria, hi ha qui compta els dies que falten perquè se li acabi la paga que rep en concepte de l’atur, hi ha qui es posa a viure al carrer després que s’ha quedat sense res, hi ha qui acaba la universitat i es preparar per a emigrar en un altre país, hi ha qui queda tan enfonsat que entra en una depressió severa o es lleva la vida... El Nadal de 2012 serà especialment difícil per a moltes persones. Ho sabem i farem tot el possible per eixugar les llàgrimes, per fer costat als qui es troben sols, per sostenir els qui defalleixen. Ens ho demana l’Evangeli de Jesús, aquell que ha nascut pobre als defores d’una vila de Judea.

Per això mateix Nadal és profecia i és esperança. Ho és i ho serà mentre hi hagi en aquesta terra un sol prevere que, la nit de la festa, proclami l’evangeli del naixement de Jesús i després distribueixi el seu Cos i la seva Sang. No podem deixar la humanitat òrfena d’esperança, d’aquella esperança que no s’ha de confondre amb l’optimisme fàcil ni amb una vaga perspectiva de futur. No podem oblidar la força de l’Evangeli en nom d’un, aparentment assenyat, principi de realitat, que dissimula o deixa de banda el missatge de les benaurances. Continua essent veritat que el Regne de Déu és dels pobres, dels afligits i dels qui pateixen. No podem, doncs, deixar els qui passen necessitat sense el consol més gran: l’amistat del Senyor i la solidaritat dels qui es diuen –i són– germans dels més petits.

Nadal és vida i entrar-hi significa remoure del cor tot allò que és mort o que porta a la mort. Jesús es presenta enmig del «fred de la nit i la simbomba fosca», com va expressar Joan Salvat-Papasseit en el seu extraordinari poema, i vol compartir la taula amb nosaltres. Com el rebrem? Amb quina sensibilitat espiritual l’acollirem? La proximitat dels pobres, quina repercussió tindrà en la nostra vida? Caurem en un activisme benintencionat que assisteix i ajuda però que, tan sovint, serveix per a justificar-nos i més aviat tapa la nostra dificultat de conversió? O bé deixarem pas lliure als suggeriments interiors de l’Esperit i deixarem que els pobres ens transformin? Si, aquest Nadal, escoltem realment la veu de l’Evangeli que proclamarem i predicarem, poden passar dins nostre moltes coses properes als «sentiments que tingué Jesucrist» (Filipencs 2,5). Podem ser com Maria, «que guardava tot això en el seu cor» (Lluc 2,19). La Mare de Déu no va quedar impassible davant tot el que passava. Ben al contrari, ho va fer entrar en el seu interior i va llegir-hi el pas de Déu per la seva vida.

Cal reprendre una visió del cristianisme com la religió que salva el món des de la misericòrdia i mitjançant la misericòrdia. Un cor que s’emociona i bat amb Jesús, no en té prou de garantir l’organització –d’altra banda, del tot necessària– sinó que procura desvetllar, en un mateix i en els altres, aquelles energies d’amor que són portadores d’esperança. Les situacions, com més complexes són, demanen més afecte concret, compartit pels uns i pels altres. Escriu Andrea Riccardi: «El cristianisme és la revolució permanent de la humanitat, ja que parla alhora de Déu i de l’home». I en parla des dels grans relats (que es troben en l’Escriptura i són fonamentals per a la nostra salvació) als petits relats (els que es forgen en la vida de cadascú i són moments de manifestació del Déu que ens salva). Nadal és confluència dels uns i dels altres. El gran relat del naixement de Jesús és el petit relat que, aparentment, no entra en la història, però que és capaç de canviar la història de moltes persones. Feliços de nosaltres si ens deixem canviar per l’arribada de Jesús, pobre i pacificador, i el reconeixem en els qui viuen en la necessitat! Feliços de nosaltres si celebrem el Nadal amb esperança, amb un cor que abandona la duresa, i engendrem Jesús dins de nosaltres!

Armand Puig i Tàrrech