El prevere ha de ser un home de pregària. Diu Sant Marc que Jesús «designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb Ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3,14). I estem amb Ell, sobretot, quan preguem. En la pregària discernim la voluntat del Pare donant així sentit i eficàcia al nostre ministeri, i manifestem de forma oculta i profunda el nostre amor vers els homes. Així ho afirma la litúrgia de pastors: «Ha estimat els germans i prega molt pel poble».
En la nostra ordenació ens varem comprometre a resar diàriament la litúrgia de les hores, on ens unim a la pregària incessant de l'Església. Però, juntament amb aquesta pregària primordial, necessitem també espais de trobada amb Déu més personals per, com deia Santa Teresa de Jesús, «tractar d’amistat, estant moltes vegades tractant a soles amb qui sabem que ens estima» (Vida, 8, 2). L'Església ens aconsella l'exercici diari d'aquesta pregària mental (C.I.C. can. 276 § 2, 5°).
La meva experiència, parlant tant amb preveres com amb religiosos i laics, és que sovint la pregària mental ens costa: ens distraiem, anem a la deriva saltant d'una qüestió a una altra o acabem naufragant en el problema que ens preocupa en aquell moment i sortint-nos de la pregària. També existeix el perill de la falta d'equilibri entre les diferents dimensions que ha de tenir el diàleg amb el Senyor: reconeixement dels nostres pecats, lloança, intercessió, acció de gràcies, etc. És molt comú el predomini excessiu de la pregària de petició: són tantes les necessitats que veiem al voltant nostre!
Per pal·liar aquestes dificultats us vull proposar un itinerari de pregària, que és com uns rails que posen ordre en la pregària perquè puguem discórrer per ella harmònicament i sense naufragar. Ens proporciona un fil conductor per anar recorrent en una seqüència lògica les diferents dimensions del diàleg amb Déu. Aquest itinerari està inspirat, almenys parcialment, en les trobades de pregària dels grups de la Renovació Carismàtica Catòlica i consta de set moments que exposo a continuació:
1. Reconeixement dels nostres pecats. És el moment de l'examen de consciència, de reconèixer la nostra misèria, el nostre egoisme, la nostra incapacitat de lliurament incondicional, desitjant ardentment ser guarits i renovats.
2. Lloança. Havent reconegut la nostra misèria i indigència, confessem ara la glòria de Déu, la seva santedat, el seu poder, la seva sobirania, el seu amor incondicional per nosaltres, manifestat en el seu lliurament en la creu i en la seva providència quotidiana. És el moment de l'alegria, del goig desbordant, prenent consciència que som fills d'un Pare amant i poderós que ha vençut el mal d'aquest món i ens crida a compartir la seva victòria i la seva glòria.
3. Acció de gràcies. Està molt relacionada amb la lloança. Es tracta de reconèixer com aquest poder salvador de Déu que hem aclamat s'ha manifestat en nosaltres, en la comunitat i al món amb fets concrets que anem identificant i agraint.
4. Oferiment de vida. Sent ara tan conscients de l'amor que hem rebut, sorgeix espontàniament el desig de correspondre a aquest amor amb el lliurament incondicional de la nostra vida, manifestant al Senyor el desig de ser instruments dòcils al servei del seu pla de salvació.
5. Petició del do de l'Esperit Sant. Havent-nos posat enterament al servei del Senyor, li demanem ara que ens enviï amb el poder de l'Esperit Sant, com va fer amb els seus deixebles el dia de la resurrecció: «“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: “Rebeu l'Esperit Sant”» (Jn 20,21-22). Que important és demanar el do de l'Esperit Sant! Sense Ell no podem fer res.
6. Silenci / Escolta / Contemplació. Havent invocat l'Esperit Sant, és ara el moment de deixar que ens parli, ens il·lumini i ens guiï; és el moment del silenci, de l'escolta i de la contemplació: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta» (1 Sa 3,10). És també el moment per al discerniment, per presentar al Senyor les qüestions i inquietuds que necessiten ser il·luminades.
7. Intercessió. Diu Sant Pau que «nosaltres no sabem com hem de pregar; però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar» (Rm 8,26). Havent invocat l'Esperit Sant deixem que Ell ens guiï per intercedir per les necessitats espirituals i materials que advertim diàriament al nostre entorn i al món.
La meva experiència és que, ficats en aquest itinerari de pregària, el diàleg amb el Senyor flueix i es perllonga amb molta facilitat. També és molt natural que la nostra pregària subratlli particularment algun dels punts assenyalats depenent de les circumstàncies en què ens trobem.
Josep Maria Prats Rocavert
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.