L’educació no és un problema sinó un misteri. Escoltem amb molta freqüència que els joves són un problema, un munt de problemes. Amb tot, ¿no es tractaria de veure en ells més aviat una oportunitat? Considerar el jove com un problema és reduir-lo a mer objecte del procés educatiu. El veritable educador cristià, en canvi, no deixa de veure’l com a subjecte, amb la part de misteri que li correspon.
No veure en el jove un problema sinó un misteri. Aquesta és la postura fonamental que hem de tenir com a preveres i com a educadors en la fe. El mar és un problema per a qui és a la platja. Pot, en tot cas, allunyar-se’n. Per a qui està embarcat aigües endins es converteix en misteri, perquè llavors forma part del seu entorn i ja no pot pensar ni actuar sense tenir-lo en compte.
El mateix passa amb tota pràctica cristiana de l’educació. Joves i educadors marxen junts pels camins de la humanització, i voler transformar el misteri en problema és equivocar el camí. L’educació en la fe no ha de ser problemàtica. Es tracta sempre d’un camí que cal recórrer junts. El que resulta ser sempre és misteriosa.
Per això l’acció educativa és paràbola evangèlica, ja que el projecte de Déu sobre l’home és que arribi a ser plenament home, com Jesucrist. Tota acció educativa realitzada segons aquesta visió es pot interpretar com a paràbola del Regne, com a paràbola de l’acció salvadora.
El títol del meu escrit combina dos gerundis i la conjunció “i”. Es tracta de considerar l’educació no com la premissa sinó com el terreny, el lloc i la modalitat alhora de l’evangelització. No podem separar el que pertany al camp de l’educació i el que pertany al de l’evangelització. Aquesta perspectiva ens situa en una “teologia de l’educació”, ja que l’educació és un camí que passa de l’estat de dependència total, que constitueix la infància, al de l’aparició del jove capaç de comunicar, de crear i d’estimar.
“Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi” (Mc 9, 37)
Educar i evangelitzar són dues tasques que han d’integrar-se mútuament en una societat secularitzada com la nostra, respectant totalment la seva diferència. Educar és ser ja portadors de la Bona Nova d’un Déu que ha vingut prioritàriament per als “petits” i els exclosos. Evangelitzar és convidar a caminar, tot seguint aquest Déu que ha obert un èxode “fora del país de l’esclavitud”. Dit d’una altra manera: és realitzar una “educació”.
El teòleg de l’educació no és un home de despatx. Abans de ser teòleg, és educador. Es tracta de viure el compromís de la fe en el cor del procés educatiu. L’educador cristià té en la seva arrel una espiritualitat perquè es troba amb un educand que és fill/a de Déu, i en la seva finalitat última, un somni: una societat d’homes lliures, iguals i germans.
Pepe Chisvert
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.