El papa Francesc ha publicat l’exhortació apostòlica Evangelli Gaudium, i immediatament s’han sentit moltes veus d’aprovació. Es tracta d’un text personal, que resumeix moltes de les propostes papals escoltades en els primers mesos de pontificat i n’avança unes quantes línies mestres. Certament, ens trobem en un temps divers i nou. Amb un llenguatge trepidant i directe, el Papa surt dels esquemes habituals i no es limita a ampliar i a fer-se seves les proposicions del Sínode de 2012 sobre la nova evangelització, sinó que n’empra els materials al servei d’allò que és el principal repte de l’Església d’avui: la missió. Per això parla de «conversió missionera», de «deixeble missioner», fins i tot d’un «jo missioner». És una terminologia que conté no tan sols una opció (anunciar l’Evangeli als qui s’han allunyat de la fe o bé la mantenen en un estat de tebior) sinó que expressa una urgència fonamentada en una espiritualitat sense mistificacions. La missió esdevé la urgència d’una Església que no vol ser autorreferencial (només atenta al que passa dins d’ella, sense sortir al món), que insisteix en la conversió interior de tots els qui la formen (la renovació del cos eclesial comença pel cor de cadascú) i que té un projecte transversal que només avançarà sota l’Esperit (canviar el món amb l’Evangeli de Jesús).
La gran proposta, que és la missió, no es farà sense la participació activa de tota l’Església: cada batejat ha de conèixer i viure la crida a portar la llum de l’Evangeli arreu de la terra. Això vol dir que l’Església deixi de pensar en si mateixa i que surti a trobar els qui viuen en les perifèries existencials, i que ho faci des de la saviesa de la pregària i des del fonament d’una vida espiritual sòlida. El Papa no renuncia a cap horitzó d’humanitat, no posa barreres a la proximitat i l’encontre, no redueix la força decisiva de la misericòrdia, no s’oblida dels senzills als quals són revelats els misteris del Regne, considera que els pobres han de ser el centre de la història. És en aquest context de propostes clares, coratjoses i convincents que pretenen posar l’Església en estat de missió, que el Papa dedica a l’homilia litúrgica una part significativa del document (núms. 135-159). Dediquem-hi, també nosaltres, la nostra atenció en aquest inici de l’any litúrgic.
Només d’encetar el tema, el Papa presenta l’homilia litúrgica amb aquestes quatre definicions: «una pedra de toc que manifesta la proximitat i el trobament del pastor amb el seu poble», «una intensa experiència de l’Esperit», «un trobament reconfortant amb la paraula de Déu» i «una font constant de renovació i creixement» (núm. 135). Més endavant, la imatge de la mare aplicada a l’Església li permet de dir que aquesta «parla al poble com una mare parla al seu fill» (núm. 139) i que, per tant, «el do ha de precedir l’exigència» (núm. 142).
L’homileta és un membre del poble de Déu a qui, en virtut del ministeri ordenat que ha rebut, li ha estat conferit l’encàrrec d’interpretar i actualitzar la paraula de Déu proclamada en la reunió de l’assemblea litúrgica, fonamentalment durant l’eucaristia però també quan es reben els altres sagraments. Aquesta és una missió essencial en l’Església, que es vehicula mitjançant els homiletes, uns testimonis que parlen d’un Déu que no és lluny. Per tant, l’homileta no es mesura en primer lloc pels seus coneixements doctrinals, bíblics o morals, sinó per la seva capacitat de parlar al cor, des del cor i amb el cor. Abans que un mestre, és un testimoni. Com diu Jesús: «De mestre, només en teniu un… que és el Crist» (Mateu 23,8.10). I en un altre lloc: «Cal predicar (en tant que testimonis del Ressuscitat) en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats» (Lluc 24,47-48).
Per tant, la finalitat fonamental de les homilies és «unir els cors que s’estimen: el del Senyor i els del seu poble» (núm. 143). El Papa no fa cap proposta d’homilia «facilitada» i sense profunditat, ni abandona els principis de la fe, ni, menys encara, adopta un sentimentalisme enganyós que acaba deixant de banda de facto el tresor de la paraula de Déu i el substitueix per missatges d’autocomplaença. Ben al contrari, el Papa es mostra concret i apel·la a la commoció interior provocada per la Paraula, a l’encarnació de la Paraula en el propi cor de l’homileta i a la conversió de tots (núm. 150). L’homilia són «paraules que han de fer abrusar els cors» (núm. 142). L’homileta és aquell misteriós viatger que es posa al costat dels dos d’Emmaús i els explica l’Escriptura (Lluc 24,27) fins al punt que els dos deixebles poden dir: «¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lluc 24,32). Hi ha una sintonia amagada entre Jesús i l’homileta de la litúrgia eucarística, el qual predica in persona Christi. Gran responsabilitat, la d’aquell que ocupa el lloc del Senyor en la interpretació de les Escriptures i en la fracció del pa (Lluc 24,30)!
Una responsabilitat tan gran tan sols es pot exercir si l’homileta dedica temps i esforços a preparar la seva predicació. Si no ho fa així i va tirant de la rutina o d’una mal païda experiència d’anys, esdevé «deshonest i irresponsable dels dons que ha rebut» (núm. 145). Una homilia no pot ser mai un déjà vu, una repetició d’allò que ja conec. En aquest cas, repetir allò que ja se sap equival a l’abaltiment i a la peresa espirituals. Una cosa semblant es pot dir del costum de llegir homilies-stàndard ja preparades. Aquestes poden ser fonts d’inspiració, però no haurien de ser emprades mecànicament com a homilia del dia. La sensibilitat del pastor no es pot permetre posar entre parèntesi el caràcter concret del poble de Déu, el qual peregrina en aquesta o aquella realitat eclesial, i fer servir una homilia genèrica que, normalment, és rebuda sense emoció pels qui l’escolten.
És paradoxal però cert: el missatge de la Paraula «passa necessàriament a través del predicador» (núm. 151). Aquesta remarca és d’una gran densitat: no solament som lectors de l’Evangeli sinó que, a més, en som intèrprets. L’Evangeli ens necessita, i per tant la predicació, que és prioritària en la missió de l’Església, esdevé del tot gratuïta: fruit d’una «serena atenció» (núm. 146), essencial (cal predicar el missatge central del text) (núm. 147), positiva (orientada al futur i a l’esperança) (núm. 159) i plena d’efectes (creix dins l’homileta l’amor per la Paraula) (núm. 149). Una tasca tan crucial rep per força l’atac de l’enemic, que pretendria confondre els homiletes amb les seves temptacions: sentir-se trist, buscar excuses per no assumir el missatge del text o considerar que se’ns demana massa (núm. 153).
El document Evangelii gaudium és un text de tons programàtics que cobreix tot un pontificat. El Papa pretén moure els cors i els peus dels missatgers de bones noves. Vol posar l’Església en estat de missió. En concret, exhorta els predicadors a prioritzar l’homilia de cada diumenge, a preparar-la amb tots els mitjans a disposició, a exercir-la amb «la certesa que Déu els estima i que Crist els ha salvat» (núm. 151). Qui es farà enrere? Qui no aprofitarà aquest Advent per fer examen de consciència i renovar els continguts i les formes de la seva predicació? Aquesta és la proposta del papa Francesc a la qual volen ser sensibles els preveres de les deu diòcesis catalanes!
Un bon i sant Nadal!
Armand Puig i Tàrrech
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.