Divina Litúrgia i Chirotonia Episcopal

El divendres 15 d’abril el P. Manuel Nin i Güell, osb, va rebre l’ordenació episcopal a la basílica papal de Sant Pau Extramurs, durant la divina litúrgia que concelebraren els ordenands Mons. Dimitrios Salachas, el seu predecessor a l’exarcat apostòlic, Mons. Sebastià Rossolatos, arquebisbe llatí d’Atenes, i Mons. Donato Oliverio, eparca de Lungro dels italoalbanesos d’Itàlia Continental. Van concelebrar també el cardenal Leonardo Sandri, prefecte de la Congregació per a les Esglésies Orientals, el cardenal Lluís Martínez Sistach, l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, l’arquebisbe secretari de la Congregació per a les Esglésies Orientals, Mons. Cyril Vasil’, l’arquebisbe Mons. Joan-Enric Vives, d’Urgell, l’abat primat benedictí Notker Wolf i l’abat de Montserrat Josep Maria Soler, entre molts d’altres bisbes i abats orientals i llatins.

Vaig tenir el goig de poder participar en aquesta preciosa celebració amb altres preveres vinguts de Catalunya així com també amb un bon grup de monjos del monestir de Montserrat. Era el primer cop que assistia a una Divina Litúrgia i confesso que vaig restar admirat i emocionat en molts moments. En primer lloc per l’expressió musical. Tota la celebració va estar embolcallada del cant monòdic que entonen els cantors, el cor i el celebrant i que manté la pregària constant durant tota la celebració. És la música de la Mediterrània, que des de les Balears fins al Líban durant segles ha teixit unes similars melodies a lloança del Senyor.

Després de la processó d’entrada, es cantaren tres antífones, mentre el celebrant recitava en veu baixa les pregàries de cada una d’elles i s’acabava aquest moment amb la processó amb l’Evangeli, que durant tota la celebració tingué un especial protagonisme. L’evangeliari no va «desaparèixer» en acabar la litúrgia de la Paraula i continuà present sobre l’altar.

Un clergue va presentar el P. Manel Nin, que anava acompanyat de l’Abat Josep Maria Soler i un altre prevere oriental, i va llegir el mandat apostòlic, al seu consagrant principal. L'ordenand es va col·locar davant d'una catifa rodona, en la qual hi havia representada una àguila amb les seves ales desplegades que s'alçava per sobre d'una ciutat.

L'àguila simbolitza l'ordenand que, com a Bisbe, s'elevarà amb la seva excelsa doctrina evangèlica per sobre de la ciutat que serà la seva seu i la defensarà dels enemics, així com l'àguila defensa el seu niu.

En aquest moment, el P. Nin va ser interrogat pel bisbe Dimitrios: «Què has vingut a demanar-nos?». Va respondre «La Chirotonia de la Gràcia Episcopal, volguda per a mi de part del Sant Pare Francesc, Papa de Roma»

En aquell moment el bisbe Dimitrios li preguntà per la seva fe, a la qual cosa el P. Nin respongué recitant el Símbol de la Fe. El segon bisbe consagrant li demanà que exposés de manera més àmplia què professava sobre les propietats de les tres Persones de la Divina Trinitat. El tercer dels bisbes consagrants li demanà que expliqués de manera clara els motius de l’Encarnació del Fill de Déu i quines són les seves natures. A ambdues preguntes el P. Nin va respondre amb una preciosa síntesi de la teologia trinitària i cristològica assenyalant la veritable fe ortodoxa enfront de les antigues heretgies.

A la fi, el tercer bisbe consagrant respongué «La gràcia de l’Esperit Sant, per mitjà de la meva humilitat, et promogui a tu, Manuel, sacerdot estimadíssim de Déu, Bisbe de Carcabia», i s’entonaren diversos troparis.

El candidat donà tres voltes entorn del Sant Altar, situat sobre el sepulcre de l’apòstol dels gentils, besant-ne cada cantonada, per acabar agenollant-se enfront de l'altar, amb ambdues mans sobre ell i amb el front repenjat sobre les mans per rebre la Gràcia Divina. Aquest gest litúrgic es realitzà mentre el cor entonava l'himne dels Sants Màrtirs.

El Bisbe consagrant agafà el llibre dels Sants Evangelis, l’obrí, i el col·locà sobre el cap i les espatlles de l'ordenand, mentre els altres dos bisbes sostenien l'Evangeli amb les seves mans. La resta de bisbes concelebrants s’aproparen i posaren la seva mà sobre l’espatlla del bisbe més proper a ells de manera que formaren una «cadena», una preciosa imatge que em recordà alhora la comunió de totes les Esglésies i la successió apostòlica.

El Bisbe Dimitrios resà en veu alta: «La gràcia divina que sempre sana les febleses humanes i supleix allò que manca, promou Manuel, Arximandrita estimat de Déu i Escollit, com a Bisbe a la ciutat de Carcàbia, protegida per Déu. Preguem per ell a fi que davalli sobre ell la gràcia de l'Esperit Sant». I tots els assistents cantàrem tres vegades: «Kyrie, eleison».

El Bisbe Dimitrios beneí l'ordenand i posant-li la mà dreta sobre el cap, li feu tres cops el senyal de la creu i pronuncià la pregària central.

Acabada aquesta oració, i col·locat l’Evangeliari al centre de l'altar es lliuraren al nou Bisbe les vestidures i les insígnies episcopals: el Sàkkos (la dalmàtica episcopal), l’omoforion (la gran estola), l’enkolpion (la creu), la panaguia (medalla de la Mare de Déu) i la mitra.

Mentre els bisbes el revestiren, i a mesura que li oferien els ornaments, proclamaven: Axios (és digne) i el poble repetia amb força la mateixa aclamació. El darrer dels elements que li entregaren va ser el bàcul (que en italià té un nom ben suggerent, “pastorale”): «Rep el bàcul per pasturar el ramat de Crist a tu confiat; per als fidels que et són dòcils que sigui recolzament i empara; per als desobedients i els rebels, en canvi, fes-lo servir com a bastó de correcció i punició»

Els bisbes abraçaren el consagrat i va prosseguir la celebració de la Divina Litúrgia presidida pel nou bisbe Manuel Nin.

Després de la proclamació de les lectures, el bisbe Dimitrios pronuncià l’homilia, enèrgica, joiosa, i alhora paternal. Entre altres coses, va recordar al nou bisbe els trets específics que li esperen en la seva missió a Grècia.

En primer lloc, li recordà que és enviat a una Església paulina: «El missatge de Pau sobre el Crist ressuscitat, serà inevitablement objecte quotidià de meditació i motiu d’inspiració per a la teva predicació i l’activitat pastoral enmig dels teus fidels». En segon lloc remarcà la personalitat de l’ordenat, un monjo benedictí: «No vens a Grècia com un estrany, sinó com un familiar i a més com un profund coneixedor de la cultura i la tradició patrística, litúrgica i espiritual bizantina i siríaca, coneixedor de la cultura grega, clàssica i cristiana». Finalment, li exposà quina és l’Església que trobarà: «Has estat constituït Bisbe a Grècia, on l’Església Catòlica és una comunitat en minoria, formada majoritàriament per catòlics emigrats i refugiats. La situació de l’emigració és en aquest moment verament dramàtica. (...) Tu, nou Exarca Apostòlic, seràs el pastor d’un petit ramat d’emigrats i refugiats, d’ahir i d’avui. Aquells d’ahir varen arribar fa quasi cent anys, després dels dramàtics esdeveniments a Esmirna l’any 1922 (...) i els d’avui, provinents de l’Est d’Europa, especialment d’Ucraïna i dels Balcans, i del Mig Orient, com ara els caldeus de d’Iraq i de Síria».

Al final de la cerimònia d'ordenació, el nou exarca apostòlic va dirigir una al·locució als assistents, i va agrair especialment la presència dels germans orientals i dels bisbes catalans. Es va referir als seus orígens tarragonins i vendrellencs, i a la vinculació de Sant Pau amb l’arxidiòcesi de Tarragona, i finalment es va posar sota la protecció de la Mare de Déu de Montserrat: «Sento i veig el rostre somrient, la protecció i la intercessió de la Santíssima Mare de Déu i sempre verge Maria, la Moreneta; estic segur que aquesta mirada continuarà guardant-me i protegint-me també a Atenes. Va ser a Montserrat, ja des dels primers anys, on vaig conèixer i estimar l’Orient cristià, en l’estudi de les llengües antigues, en la lectura dels Pares».

A la fi, enmig de la bellesa de la Basílica de Sant Pau, convençut que el Senyor vetlla constantment per la seva Església, em venia al pensament la frase de Sant Fructuós de Tarragona abans del martiri que tants cops hem escoltat en les seves Actes Martirials: «em cal pregar per l’Església catòlica, estesa d’orient a occident».

Norbert Miracle