El carrer de "Mossèn..."

Aquest estiu La Vanguardia ha publicat un estudi realitzat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya sobre els noms més comuns als carrers i places de Catalunya. Entre els 10 noms de persones més freqüents trobem dos preveres, tots dos del bisbat de Vic: Jacint Verdaguer, en el número 2, que dóna nom a 396 carrers i Jaume Balmes, en el número 7, que dóna nom a 225 carrers. Entre aquests 10 primers noms figuren grans laics catòlics indiscutibles en el camp de l’art i la literatura com Antoni Gaudí i Joan Maragall, tots quatre a cavall dels segles XIX i XX, exemples d'una «historia d'aquesta terra catalana que, sobretot des de finals del segle XIX, va donar una plèiade de sants i de fundadors, de màrtirs i de poetes cristians. Història de santedat, de creació artística i poètica, nascudes de la fe» (paraules de Benet XVI a la Sagrada Família de Barcelona).

Els noms relacionats amb el cristianisme són nombrosos. Així, la Creu i altres noms derivats de la Creu tenen 395 carrers dedicats. D'entre els sants, Sant Antoni (abat i de Pàdua) és el nom més comú, amb 338 carrers o places, seguit de Sant Jordi i Sant Joan amb 329 cadascun. Són també destacables Sant Pere (306) i Sant Josep (262). Santa Maria dóna nom a 127 carrers i la Verge a 20. La primera advocació concreta de la Mare de Déu és la Mare de Déu de Montserrat, que dóna nom a 221 vies urbanes, a les quals caldria sumar alguns dels 238 carrers Montserrat, i la segueix la Mare de Déu de Núria (121) i la Mare de Déu del Carme (113). La plaça o el carrer de l'Església és present en 927 denominacions, esdevenint la tercera referència en números absoluts, només superada per Major (segon) i Can / Cal… (primer). Rectoria (60), ermita (46), abadia (38), monestir (26), convent (26)… són altres noms de lloc cristià molt freqüents en el nomenclàtor dels pobles catalans. Hi ha 149 carrers o places que comencen amb el nom «Bisbe…» als quals s'haurien d'afegir els qui en el nomenclàtor només hi apareix el nom i cognoms sense la referència a la seva condició episcopal. El cardenal amb més carrers o places és Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona (39). Pel que fa als abats, tot i que fou bisbe de Vic, hi ha 38 carrers dedicats a Oliba referint-se a ell com l'Abat Oliba. Aureli M. Escarré és l'abat amb més carrers dedicats (51). Em sembla molt significatiu que 451 carrers (en el vuitè lloc del rànquing absolut) comencin amb el nom «Mossèn…», que segurament són molts més, ja que en alguns dels nomenclàtors locals se'ls posa només amb el nom i cognoms. Un exemple: a la ciutat de Tarragona hi ha dotze carrers dedicats a preveres diocesans, dels quals només cinc porten el qualificatiu de mossèn.

Concretament, a la ciutat de Tarragona, a més dels carrers dedicats a molts dels seus cardenals i arquebisbes, hi ha set canonges, dos rectors de parròquies de la ciutat i tres il·lustres preveres diocesans, tots del segle XX, que tenen assignat un carrer o plaça. La major part d'ells destacaren com a historiadors, músics, arqueòlegs, poetes i emprenedors d’obres socials. També cinc religiosos del mateix període històric (un cistercenc, un jesuïta, dos franciscans i un germà de la Salle), historiadors, literats i pedagogs. En primer lloc, aquest senzill estudi ens aporta una dada més per a remarcar la realitat de les arrels cristianes de Catalunya. L'església parroquial és el punt de referència més significatiu dels nostres pobles; i el seu campanar, que cal preservar de qualsevol tipus d'utilització aliena a la seva significació religiosa, quasi sempre és l'element més visible i identificatiu de la silueta del poble, com en diuen ara del seu skyline. Una dada que val la pena recordar a l'hora de construir noves esglésies.

En segon lloc, la importància del santoral cristià. Els sants donen nom no només a una munió de pobles del nostre país, sinó també a una multitud de carrers. Tots els apòstols hi figuren, amb Sant Pere al capdavant; sants de l'Edat Antiga com Sant Sebastià (170); de l'Edat Mitjana, Sant Isidre (171) i Sant Roc (147); o l'Edat Moderna, Santa Teresa (53); però també els més recents com Sant Antoni Maria Claret (81), Sant Joan XXIII (78), o el venerable Josep Torras i Bages (56). Els sants d'origen català més anomenats per aquest ordre són el Beat Ramon Llull (117), Sant Ramon (85), Sant Antoni M. Claret (81), i entre les santes, Santa Eulàlia (55) és la santa catalana amb més carrers.

En tercer lloc, molts mossens del segle XX han estat honorats pels diversos municipis amb el nom d'un carrer o plaça de la vila. Es tracta de preveres que van destacar pels seus coneixements culturals o per les seves dots artístiques o literàries, però també perquè van sobresortir per la seva qualitat humana i per la seva dedicació pastoral al poble que van servir. És un veritable goig que aquests preveres, molts dels quals hem conegut, hagin merescut un reconeixement ciutadà tan notable. Pocs pobles hi ha que no tinguin en el seu nomenclàtor el nom d'algun dels seus rectors recents. Les capitals de comarca de l'arquebisbat de Tarragona, per exemple (Reus, Montblanc, el Vendrell, Valls i Falset, a més de Tarragona), tenen totes com a mínim un carrer dedicat a algun prevere del segle XX. He mirat la comarca del Tarragonès, i deixant de banda la ciutat de Tarragona, els pobles amb més habitants (Altafulla, La Canonja, Constantí, El Morell, Roda de Berà, Salou, Torredembarra i Vilaseca) també han dedicat un carrer o plaça a un dels seus rectors del segle passat.

Segurament que aquesta constatació es pot ampliar a bona part dels pobles de Catalunya. La bona gent dels nostres pobles té olfacte —sensus fidelium— per saber quan un prevere és realment un «pastor segons el cor de Déu». No cal que aspirem que un dia posin un carrer al nostre nom, però sí que el nostre nom formi part de la vida dels nostres pobles i de la seva gent, com deia sant Joan Pau II «perllongant la presència de Crist, únic i suprem Pastor, seguint el seu estil de vida i essent com una transparència seva enmig del ramat que ens ha estat confiat».

Norbert Miracle i Figuerola

Addenda: Quan la revista estava a punt de sortir, llegeixo amb satisfacció que l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, proposarà en la propera comissió de carrers que es celebrarà després de l’estiu posar el nom del carmelita Pere Martorell a un espai públic de la ciutat. El P. Martorell, que va morir a Tarragona el 17 d'agost de 2015, va ser molts anys prior dels Carmelites a la ciutat de Lleida.