Als 50 anys de prevere

Sóc dels preveres que vaig estudiar humanitats al Seminari Menor de Girona els anys 50 i a continuació filosofia i teologia al Seminari Major. Per tant, l’espiritualitat que vaig pouar és l’espiritualitat clàssica del temps, la jesuítica, i en el meu cas enriquida amb devocions rebudes de la família.

Ara bé, als ordenats els anys 60, que semblava que teníem corda per anar tirant de beta de l‘equipament que ens havia donat el Seminari, la celebració del Concili Vaticà II ens va obligar a centrar de nou les fonts de l’espiritualitat del prevere diocesà. Els dos documents més significatius al respecte han estat el decret conciliar Optatam totius i posteriorment, molt més extens encara, la Pastores dabo vobis del papa Joan Pau II. Sintetitzant, ambdós documents centren l’espiritualitat del capellà en dos grans eixos: la vida litúrgica i la caritat pastoral del prevere.

Començo parlant avui del primer. Al Seminari de Girona, els últims cursos de teologia, vaig tenir la sort de tenir uns educadors competents i enamorats de la litúrgia i, per tant, ja ens predisposaren perquè la litúrgia fos una de les grans fonts de la nostra vida espiritual. Aquesta orientació, lluny d’ofegar-se, només sortir del Seminari, es va anar enfortint. Recordo les bones lliçons rebudes a les jornades de divulgació dels decrets del Concili a la diòcesi; els ensenyaments de les jornades interdiocesanes del CPL, de la Facultat de Teologia de Catalunya i del Congrés de Litúrgia de Montserrat..., entre d’altres.

Ras i clar, s’anava configurant una espiritualitat per als ministres ordenats que tenia les seves fonts ordinàries en l’Eucaristia i la Litúrgia de les Hores, dins el marc sempre ric de l’Any litúrgic. D’altres elements, com la pregària personal, la pràctica del sagrament de la penitència, la devoció a la Mare de Déu, els mateixos exercicis espirituals, tenien en la litúrgia i en la Paraula de Déu el seus fars orientadors.

Aquestes han estat, per tant, dues de les vessants centrals de la meva vida sacerdotal: l’eucaristia diària , ja sigui celebrada als penya-segats del cap de Creus amb un grup de joves, ja sigui la dominical a les parròquies, ja fos a les 7 del matí o a les 8 del vespre.

És gràcies a l’eucaristia que l’espiritualitat del prevere va prenent el caràcter pasqual, que no és altre que anar passant de la mort a la Vida, en majúscula, de què ens parla Sant Pau en les seves cartes i en ensenya el mateix Jesús.

I també vull referir-me a la Litúrgia de les Hores, com un veritable tresor per caminar sota l’impuls de l’Esperit. Alçar-te i lloar el Senyor amb la pregària de l’Església, fer l’Hora d’entre dia demanant per tots els feligresos que estan a les seves feines i ocupacions, donar gràcies a Déu de la jornada que s’esmuny amb les Vespres, pregar entrada la nit i oferir a Déu el treball de la jornada, tot revisant si ha estat un cant de lloança a Déu, t’adones que et van ajudant a ser un deixeble fidel de l’evangeli i anar construint amb el Senyor el seu Regne.

I aquest ritme setmanal, tan sovint intranscendent, ple de petites fidelitats, en arribar al final de l’Any litúrgic t’adones que ha dinamitzat la teva vocació cristiana i el ministeri que t’ha estat confiat; experiència que va essent possible gràcies al testimoni i mestratge dels companys preveres, i de la companyia de les comunitats on he fet el servei ministerial.

Em direu: i els entrebancs? Malauradament no n’han faltat. Deixeu-me que esmenti el pitjor: «la rutina, la rutina, la rutina»; un altre: «deixem-ho per demà» i completeu-ho amb «la mediocritat». Sort que Déu és misericordiós! I no crec que calgui explanar-ho perquè tots en sabem bastant, de tot això, i en temps de Pasqua hem de ser esperançats.

Ramon Oller, prevere de Girona