Actualització de la legislació penal canònica

L’ordenament canònic ha evolucionat enormement al llarg de 20 segles. És natural: les lleis, per molt que el legislador tingui la millor intenció i intenti ser fidel a la Paraula de Déu, són producte de la raó humana, fal·libles i contingents. Són poques les lleis canòniques immutables directament vinculades a la Revelació.

No només les lleis canòniques poden esdevenir anacròniques o limitades; també la seva aplicació pot desvirtuar-se o relaxar-se. A més, cada època presenta situacions noves que exigeixen noves normes. I alhora cada època és esclava de les seves limitacions i cegueses culturals, ideològiques, socials…

El beat papa Joan XXIII, en convocar el Concili Vaticà II, anuncià també la reforma del Codi de Dret Canònic de 1917. En acabar el Concili, les normes litúrgiques arribaren ràpidament, però la reforma del Codi s’allargà per moltes raons (els forts canvis socials de finals dels anys ’60, el fort antijuridicisme en sectors eclesials, la voluntat d’elaborar un Codi molt consensuat…). El Codi de 1983 resultà un èxit raonable: fidel al Vaticà II, simplificat, innovador, equilibrat entre les fortes contraposicions postconciliars…

Han passat gairebé 30 anys, i es manté vigent, però no tot ell ha envellit amb la mateixa dignitat. El Dret penal o certs aspectes processals mostren greus defectes d’origen.

La Santa Seu s’ha proposat una reelaboració completa del Dret penal canònic, i amb tal motiu el Consell Pontifici per al Textos Legislatius coordina la feina i les consultes a tot el món. Aquesta reforma ha estat precedida per normes puntuals urgents que han estat promulgades els darrers anys.

Certament ja fa temps que els canonistes assenyalàvem les greus mancances del Dret penal canònic: constatàvem l’extrema raresa de la imposició de sancions canòniques per part dels bisbes diocesans… sense que fos raonable considerar que de cop s'haguessin desarrelat les conductes il·lícites! Finalment, l'escàndol d'alguns clergues i religiosos pederastes, a més de l'amargor de conèixer uns fets tan tristos, ha constatat que els superiors responsables no havien actuat prou.

Dins d'una etapa social de bonisme, semblava que el bisbe, con a bon pastor, no havia d'arribar a sancionar o castigar, sinó comprendre, tenir paciència, cercar la conversió… Com si justícia i caritat fossin contraposades. Però, ¿qui parava esment en el mal exemple, i sobretot en les víctimes? I no ens referim estrictament als delictes d'abús sexual, sinó a tot els il·lícits penals, ja que la tolerància de facto s'ha estès a molts altres camps, tot generant confusió.

La redacció del Llibre VI del Codi de 1983 es veié condicionada per l'optimisme antropològic que campava a Occident entre 1970 i 1990: el delinqüent vist com a víctima d’una societat marginadora, a qui calia reeducar per reintegrar-lo; les penes tradicionals, com a inútils. Aquesta concepció, amb part de veritat, es torna perillosa quan desequilibra les tres funcions de tota pena: sancionar, dissuadir i reintegrar. En el Codi canònic, el resultat fou excessivament prudent i benèvol. Insisteix tant en la sanció penal com a últim recurs, que fa la sensació de ser quelcom dolent.

Bastin uns quants exemples: no només van desaparèixer un bon nombre de tipus delictius, sinó que les sancions es van rebaixar molt; s'abusà de la pena indeterminada (iusta pœna puniatur, que es castigui amb una pena justa a consideració del jutge, diuen molts cànons penals) i de la pena potestativa (puniri potest, el jutge pot sancionar… o no!), la qual cosa provocà que pràcticament desaparegués la funció dissuasiva de la pena: ¿com témer la comissió d'un delicte si no és segur que hom hagi de ser castigat?

Per altra banda, el procés penal tampoc no ha estat adient. El Promotor de Justícia de la diòcesi no pot actuar d'ofici contra un delicte, sinó que ha de menester l'autorització prèvia del bisbe; els preparatius d'investigació també depenen massa del bisbe; la possibilitat de procediment administratiu contra el delicte comporta igualment un excés d'actuació personal del bisbe… Al capdavall, el bisbe de la diòcesi es veu massa implicat en el procediment penal, quan hauria estat més prudent que aquesta responsabilitat no es personalitzés tant, sinó que es compartís entre els òrgans judicials diocesans i el bisbe. Així el bisbe gaudiria de més independència, i se centraria en garantir que el seu Tribunal eclesiàstic actués amb diligència. En fi, com que obrir un procés penal contra un catòlic (i més contra un clergue) no és afer de gust, i sancionar no és agradable, el resultat final és que sovint s'ha evitat fer-ho. La reforma legislativa apunta en una direcció de més responsabilitat penal.