Els polítics no ho han de fer tot, però sí que han de valorar tot el que es fa. Aquesta setmana ha estat una setmana molt intensa, des del punt de vista informatiu. Les diverses celebracions de la Diada Nacional de Catalunya, de l'11 de setembre, i les diverses maneres d'interpretar el seu significat, han omplert de comentaris i d'imatges tots els nostres mitjans de comunicació. Recordem, per uns moments, el que va ser la vigília de la Diada al Fossar de les Moreres, al costat mateix de la nostra Basílica de Santa Maria del Mar. I després, durant el matí, els actes oficials de l'ofrena floral al monument de Rafael Casanova per part de totes les institucions socials i polítiques del nostre país. Seguit de l'acte oficial, organitzat per la Generalitat, al Parc de la Ciutadella, davant mateix del Parlament de Catalunya, amb la lectura de textos i poemes, o la cantada de cançons. Però, el que potser es recordarà més d'aquesta Diada, ha estat la multitudinària manifestació de la tarda, que va omplir tot el centre de Barcelona amb més d'un milió i mig de persones, sota el lema d'una clara reclamació d'independència. La pancarta central de la manifestació deia ben clar: "Catalunya, nou estat d'Europa". Molts dels comentaristes i analistes d'aquesta manifestació han parlar ja d'una Diada "històrica", tot referint-se al que ha estat la concentració més massiva de gent pels carrers de Barcelona. Val a dir que no tot eren gent de Barcelona, sinó que hi havia la presència de gent de tot Catalunya que havien arribat a la Ciutat Comtal, mobilitzats per la convocatòria de l'Assemblea Nacional de Catalunya i per l'Associació de Municipis per la Independència, amb els seus propis mitjans o amb el tren o amb els més de 1.100 autocars.
Personalment penso que aquestes dues realitats, la del matí, molt més oficial i protagonitzada pels nostres representants polítics, i la de la tarda, molt més cívica i popular, ens recorden dues realitats de la nostra societat democràtica que no s'anul·len entre elles sinó que es complementen i que ambdues són necessàries. La nostra societat necessita una realitat política, plural i diversa, però també forta i ben travada, i que expressi i manifesti l'oficialitat de les nostres institucions. Però això no pot acabar aquí. Els polítics no poden ofegar ni recollir tota la realitat social i cívica que es va manifestar pels carrers de Barcelona la tarda de la Diada Nacional de Catalunya.
Ara més que mai necessitem una expressió cívica i social que no quedi ofegada pels polítics. Dic això, perquè pocs dies abans de la manifestació, va haver-hi tot un debat sobre si el president Artur Mas havia d'anar a la manifestació o no, o si hi havien d'anar els altres membres del govern o els representants de les diverses forces polítiques. Fins i tot va sortir la feliç idea de si hi podien anar a títol personal. Jo penso que va ser bo tal i com va quedar. Cadascú al seu lloc. Els qui governen que acollin el missatge i els representants de la manifestació. I la societat civil fent sentir la seva veu lluny de cap partit i de cap consigna política concreta. Això és el que fa que una societat sigui "rica i plena", és a dir, variada i complementària. Sense excloure'ns mútuament i reclamant-nos a cadascú les nostres pròpies responsabilitats.
Pel que fa a l'Església alguns s'han queixat de la poca veu dels nostres bisbes davant d'un esdeveniment històric com el que hem viscut aquesta setmana. Continuo pensant el mateix. La veu oficial no pot ofegar la veu cívica, ni a l'inrevés. Però, d'altra banda, els nostres bisbes ja tenen prou explicitada la seva voluntat davant del què i del com es vagi definint aquesta identitat nacional del poble de Catalunya. Recordem dos documents bàsics dels nostres bisbes: les "Arrels Cristianes de Catalunya" (de l'any 1985) i -25 anys després- "Al servei del nostre poble" (del 2010). En tots dos documents queda ben clara una defensa de la realitat catalana i una voluntat d'acompanyar el lliure destí del poble català pels camins que el vagin definint. Sense liderar res, però acompanyant-ho tot. Tal i com han sabut fer aquests dies els nostres polítics. Una cosa molt important és que els nostres polítics reconeguin tot el que es fa cívica i popularment.
Per això, no vull acabar aquest comentari sense referir-me al reconeixement que han rebut per part del Parlament de Catalunya dues entitats ben nostres: Càritas i Omnium Cultural, atorgant-los-hi a les dues la medalla d'honor. Els polítics no ho han de fer tot, però sí que han de valorar tot el que es fa.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.