Clamo per ells: pels trepitjats del nostre entorn

Avui vull aixecar la meva veu, el meu clam i el meu reclam per aquells que al nostre país i a la nostra ciutat són ignorats, marginats i maltractats; per aquells que són persones però no els deixen exercir els seus drets fonamentals i que veuen dia rere dia trepitjada la seva dignitat: els que no tenen menjar ni per a ells ni per als seus fills; els que en aquests dies de fred extrem, amb prou dificultat poden escalfar-se en algú racó perquè no tenen llum, ni diners per pagar res que els ajudi a trencar la crueltat d'un termòmetre que sense pietat no supera les marques negatives.

No crec en un estat que proclama el dret universal a un habitatge i a una vida digna però deixa abandonats a la seva dissort aquells que no compten, els que el sistema ha empobrit i es troben en un túnel fosc que sembla sense sortida.

És possible que no hi hagi un espai perquè trobin refugi els que a la vida ho han perdut tot, i que tenen per domicili "la puta calle" i com a sortida totes les portes tancades per la senzilla raó que "no tenen perspectiva de millora", i per tant l'administració no pot invertir en ells?

És possible que continuem ignorant els pobres que ha fabricat el sistema pervers que fabrica cada dia noves formes de pobresa i que devora sense pietat els més febles? Fins quan hem de suportar que hi hagi tantes consciències adormides, tants cors endurits i tanta burocràcia que fa impossible que surtin de la misèria i que puguin assolir els drets que mai no haurien d'haver perdut?

Algun dia hi haurà oportunitats per a tots? No puc deixar de cantar amb agraïment el compromís i el treball silenciós de tantes persones inquietes que són capaces de fer costat a les persones i a la humanitat que camina ferida de mort a causa de les injustícies. Seria injust no reconèixer amb veu alta i clara l'esforç titànic de tantes persones i entitats que sense buscar res a canvi han fet seva la causa dels seus conciutadans més desfavorits, i no desesperen pel canvi i pel dia en què hi haurà oportunitats per a tots.

Però no puc descansar ni deixar de lluitar quan veig que la pobresa té el rostre d'una mare desesperada, d'un jove que viu al carrer, d'un ancià abandonat, d'una família que serà desnonada, d'un immigrant desarrelat del seu entorn i abandonat a la seva sort... Tots, cadascun té nom i cognom i una història que potser mai no podran explicar. No... No és una realitat llunyana. És molt a prop nostre, quasi quasi la podem tocar.

Aviat celebrarem les Festes de la Llum i de l'Aigua. Unes festes ben nostres. Un record que ens parla que els nostres conciutadans de fa uns segles van ser capaços de treballar plegats perquè es veien privats del més essencial de la vida: l'aigua. Potser, la millor manera de fer memòria i de celebrar-ho és imitar-los, fer pinya i treballar de valent perquè la llum arribi a totes les cases i sigui retornada a aquelles famílies a les quals l'han tallat -i que són moltes, moltíssimes- perquè no poden pagar, i a les quals, a més d'obligar-les a viure en la foscor, obliguen a malviure i a morir-se de fred.
Sense dubte, l'aigua, avui, tampoc no arriba a tothom, i després d'haver vist els pelegrinatges a les fonts a buscar-ne per beure i rentar-se, avui les veig tancades pel fred, i les persones privades de poder accedir-hi, sense possibilitat de rentar-se, condemnades a aïllar-se, a autoexcloure's cada dia... I això avui em fa mal.
Si no som capaços de trobar una solució a aquestes mancances essencials, entre tots haurem fracassat i no tindrem dret a dir que som un poble lliure, ni a parlar de dignitat, ni a fer-nos respectar.
El respecte ens el guanyarem únicament quan guanyem la guerra a la inhumanitat, quan tots siguem un i no suportem que ningú de prop o de lluny vegi trepitjada la seva dignitat.

Avui, només deixo una pregunta sobre la taula, sobre les consciències, en aquesta ciutat, en aquest país: jo, què puc fer perquè algú visqui una mica millor?