Els impactes de la crisi econòmica sobre la Comunitat Protestant es fan notar en una doble mesura. Per una banda, perquè ha afectat directament les ofrenes, que és l’única font d’ingressos que tenim i, per altra banda, perquè la demanda d’ajust social s’ha incrementat, tant de manera interna com de manera externa. És a dir: ha augmentat la precarietat social entre els propis membres de la Comunitat Local i s’ha incrementat la demanda de solidaritat que rebem de la resta de la ciutadania.
La raó principal d’aquesta situació de crisi econòmica és l’atur.
Hi ha Comunitats Locals on el 25% de la mateixa està en atur. Aquesta xifra no és aplicable a totes les Comunitats Locals perquè cal compensar-la amb aquelles altres Comunitats Locals on només hi ha un 5% d’atur.
Però, fins i tot en aquestes, les ofrenes se n’han ressentit.
La davallada de les ofrenes pot arribar fins un 25% o un 30%. El promig de reducció de les ofrenes pot estar entre un 10 i un 15%. Les raons d’aquesta situació, a banda de l’atur, és que s’han perdut les hores extres, les nòmines es cobren amb mesos d’endarreriment, la jornada laboral s’ha vist disminuïda, el sou s’ha congelat o part del mateix es cobra en negre -si no vols ser acomiadat per l’empresa-.
Altres creients es troben que han de dedicar més hores a treballar pel mateix sou amb el que això implica de disposar de menys temps per poder-lo dedicar a tasques voluntàries que abans podien fer en les seves Comunitats Locals.
És del tot clar que aquesta és la mateixa situació que pateixen milers i milers de ciutadans i ciutadanes fins arribar a la dramàtica xifra dels sis milions d’aturats que hi ha actualment.
La diferència és que per a la Comunitat Protestant aquesta situació genera una crisi econòmica interna que cal ponderar adequadament.
Poques són les mesures que poden aplicar les Comunitats Locals per compensar aquesta pèrdua d’ingressos. Les despeses fixes són inamovibles per la qual cosa només queda el capítol del sou del pastor o de la pastora i el capítol del programa d’activitats. És en aquests dos capítols on s’està repercutint la reducció d’ingressos, excepte en l’apartat de solidaritat que, qui més qui menys, ha intentat incrementar en la mesura de les seves possibilitats.
Cal no oblidar que històricament l’Església Protestant entre nosaltres sempre ha estat una Església que viu la seva fe en la sobrietat de la precarietat econòmica. Amb tot, la crisi econòmica ha generat un nou agreujament d’aquesta situació de precarietat econòmica.
La crisi econòmica que ens envolta ens recorda a creients i a no creients la virtut de la sobrietat com a valor en el que cal continuar vivint, o que cal recuperar per part d’aquelles persones que en aquests temps de malbaratament l’hagin perdut.
Quant més aviat ens ajustem a tornar a viure en sobrietat més aviat ens capacitarem a nosaltres mateixos per adoptar l’estil de vida que ens espera el dia de demà i de passat demà.
Clar que la sobrietat sense solidaritat és un engany per a propis i estranys.
Diguem-ho clar. Només hi ha una raó per caminar en la sobrietat: que la nostra sobrietat ens porti cada dia a ser més solidaris.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.