L'Església samaritana

L'Església samaritana

Avui es parla molt de l’ església samaritana. S’hi ha referit el bisbe de Roma Francesc, i altres estudiosos, teòlegs, capellans en les seves homilies...

Quan parlen de l’ església samaritana indubtablement es refereixen a que tota l’església ha de seguir el model del Bon samarità: ser sensible als “ferits”, acollir-los, curar-los, acompanyar-los, carregar-los, implicar-se en la seva situació, fer-se càrrec d’ells, encarregar-se d’ells...

Però la referència a l’església samaritana a mi em fa pensar a un altre model evangèlic al que també s’hi pot relacionar la mateixa expressió d’”església samaritana”. Vull dir el personatge de la samaritana amb la que Jesús parla en el pou de Jacob (Joan 4, 1-30.39-42)

Penso que l’església avui dia també es pot identificar i pot ser bo que sigui així amb la samaritana. Aquesta dona sembla ser una dona de poble que fa una acció rutinària, cercar aigua al pou. Es sent samaritana diferent dels jueus (coneix que jueus i samaritans no adoren de la mateixa manera a Déu), i molt coneixedora de la història del seu poble (sap que Jacob els hi va donar el pou d’on van beure ell , els seus fills i els eu bestiar). És una dona que ha tingut molts marits, i el que ara té no és el seu marit. Una dona insatisfeta perquè sembla que no acaba de trobar l’amor de la seva vida i cerca, està assedegada d’afecte i de felicitat. Una dona que sap i sembla que espera el que ha de venir (el Messies) i que té les seves preocupacions religioses (on cal adorar Déu?). Una dona que a la fi, després de la conversa amb Jesús esdevé “una altra”, deixa les preocupacions quotidianes (deixa la gerra al pou) i córrer a anunciar la bona nova als samaritans. Fa de pont entre Jesús i el seu poble.

L’església és també aquesta “dona” de poble, mancada d’afecte i de felicitat, “malalta d’amor”, i “presa” encara per preocupacions religioses i morals dependents d’una imatge de Déu llunyà, “adorable” en “llocs sagrats”. A vegades a l’església, com la samaritana, li costa relacionar la felicitat i la satisfacció de la necessitat d’afecte amb un Déu proper, tot amor, que a través de la senzillesa de cor i proximitat dels altres, dóna “l’ aigua” de vida. ¿Quan l’església, tota ella, superarà la necessitat de donar lleis i doctrines magisterials, i traspassarà aquest llindar “normatiu” per esdevenir anunciadora de la joia del viure?.

Com la samaritana canvia de registre?. Gràcies a la trobada amb Jesús. Jesús demana aigua les nostres comunitats, a la nostra església, perquè està cansat (de les nostres exagerades especulacions?). A vegades l’església, com la samaritana no entén a Jesús, que aporta l’aigua viva i segueix amb les seves preocupacions rutinàries i materials (materialistes? d’afanys de domini? De nostàlgies d’altres èpoques de forta influència social de l’església?). Jesús insisteix en la font d’aigua que tots tenim a dins, i que l’església és el gran tresor que té, la seva gent capaç de descobrir-se a ella mateixa digna i de descobrir i agrair la veritat-tresor de tota persona.

Jesús ens coneix, coneix les nostres comunitats, la nostra església i sap de les nostres deficiències. Ens segueix anunciant que Déu és esperit i que “adorar-lo en esperit i en veritat” vol dir deixar-se portar pel seu esperit, ànim, força i energia d’amor, seguir-lo, estimant-nos i estimant als mes febles. Molta gent d’església s’ha capgirat com la samaritana i s’ha llançat a anunciar aquesta veritat que estem fets per estimar i podem estimar gràcies a que Déu ens estima. ¿Quan tota l’església posarà aquesta veritat en la seva màxima prioritat i així esdevindrà realment samaritana com el Bon samarità i com la Samaritana? ¿Quan tota l’església es deixarà canviar per la trobada amb Jesús i el seu evangeli?

Quim Cervera

10 novembre 2014