Per què a l'església li costa tant ser pràctica?

Amb tots els anys d’experiència pastoral i amb tots els intents de proposar canvis concrets i precisos en les actuacions pastorals he observat una gran dificultat que té l’església per ser pràctica. I quan dic església em refereixo tant a les parròquies, com als bisbats, i a diferents institucions eclesials. I quan dic “pràctica” em refereixo a la capacitat d’endegar canvis necessaris i concrets que s’adeqüin a una real anàlisi de la realitat. I no em refereixo a canvis d’actituds que també són molt importants, sinó a canvis en les dinàmiques de les conductes, en els mètodes pastorals, en les estructures i en els organigrames eclesials. Considero que als grups i institucions eclesials els hi és força fàcil apuntar desigs de futur, del que hauria de ser, de fer-se en les comunitats cristianes, en les diòcesis... Del que sovint entre el nostre argot en diem “cartes als reis”. I això es pot comprovar en tots els processos assemblearis , i de participació que es fan i s’han fet: assemblees diocesanes, de preveres, fòrums, assemblees parroquials, enquestes en els arxiprestats, consultes que fan les Delegacions, etc. D’alguna manera tenim facilitat per apuntar els horitzons, les fites on arribar, el sentit que hem d’anar donant a l’acció pastoral i fins i tot per indicar una certa utopia eclesial.

Els moviments d’acció catòlica, són més pràctics, per la mateixa estructura interna més democràtica, amb més experiència organitzativa, i metodològica, i per saber acollir les aportacions d’altres entitats, moviments i organitzacions civils. Però costa molt que aquesta cultura més pràctica dels moviments fecundi altres realitats d’església. I aquest fet produeix moltes frustracions en el poble cristià, ja que de les expectatives creades en alguns processos participatius, en resta ben poc de realitzat. Fins i tot ja fa temps que es dóna en alguns sectors eclesials avançats, la por i la resistència a tirar endavant trobades i dinàmiques de consulta precisament perquè no es produeixin tals frustracions.

La mateixa trajectòria de l’ Acció catòlica ens mostra el camí per descobrir les causes d’aquesta certa incapacitat pràctica de l’església.

Un primer factor que pesa força en les mentalitats cristianes, i que és essencial i positiu és la mateixa experiència de fe que està centrada en una visió profunda i pletòrica de sentit, sobre la vida, que afecta més directament a les motivacions i actituds de la persona que als canvis estructurals, metodològics, organitzatius i materials. De totes maneres, ¿no serà que hem rebut una educació cristiana, massa orientada a aquesta dimensió interna i espiritual i hem menyspreat massa la realització “material” del regne?, ¿no serà que la nostra educació rebuda ha valorat massa poc les metodologies que ens transporten vers els canvis reals?, ¿no serà que no ens han preparat per construir unes comunitats i unes institucions d’església que siguin realment funcionals al servei de la construcció d’una societat més justa?.

A més del tipus d’educació que caldria veure quina ha estat en cada laic o laica, en cada religiosa o religiós, en cada bisbe o capellà,... també hi ha una certa poca obertura, en els estaments eclesials, a la cultura del treball per objectius, dels projectes amb accions cronològicament col·locades i revisables. Com més avancen les nostres societats, els seus moviments i la ciència, més es van incorporant els mètodes racionals que poden portar a una certa millor eficàcia en el que les entitats es proposen. A vegades sembla que pel fet d’una llarga tradició i experiència i per una “sacralització” del camí cristià, i de que nosaltres tenim la solució a les qüestions existencials, humanes i socials, no hem d’aprendre massa d’altres realitats, més laiques i procedents d’altres tradicions. Encara hi ha producció teològica molt deductiva que elabora el pensament sobre la nostra fe a partir d’unes “veritats ja construïdes” i no a parir de les variades experiències personals i comunitàries del seguiment del Crist. Aquest tipus de teologia poc inductiva té conseqüències en una pastoral poc pràctica.

Un altre factor és la manca de democràcia dins l’església, sobre tot en algunes de les seves institucions. Si s’elegissin els responsables de les comunitats hi hauria més credibilitat interna i més possibilitats de portar a terme el que les bases de les comunitats proposessin. Observem com en els moviments portats per laics i laiques i en les congregacions religioses, que de fet hi ha més democràcia, l’eficàcia pràctica també és més alta, i el treball en equip mes real.

Segur que influencien molts més factors en aquesta dificultat que detecto, però no voldria acabar la meva reflexió sense anomenar “la por” combinada amb una certa “rutina” conservadora (relacionada amb el fet que molts dirigents són gent massa gran) i amb un “escepticisme” vers les innovacions. El “sempre s’ha fet així”, la desconfiança envers dinàmiques “modernes”, la por a perdre “bous i esquelles” en els canvis ( i a vegades a perdre el poc poder que es pugui tenir), les resistències a qualsevol canvi (més “val boig conegut que savi per conèixer”) frenen realment els necessaris canvis en les nostres comunitats parroquials i diocesanes. A vegades, fins i tot, els assentiments verbals positius envers canvis proposats per persones i grups que han analitzat el que necessitem pel present i pel futur en l’església, són la “tapadora” i el “bloqueig” de l’endegar i encaminar realment el canvi en la pràctica.