“El missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”

Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras, i que convide a que la pugueu recuperar, el papa Francesc (com si estiguera pensant en el País Valencià), una vegada més va manifestar la importància de la inculturació de l’Església en cada poble i en cada cultura.

En aquesta entrevista, el papa deia que se sorprenia de la capacitat dels missioners “de ficar-se en la terra i respectar les cultures” i “ajudar-les a que es desenrotllen”. El papa destacava un fet del tot natural, i és que els missioners “no desarrelen la gent”, ja que “anuncien l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”, a excepció del que passa a l’Església valenciana, on la majoria dels capellans anuncien l’Evangeli i celebren la fe només en castellà, arraconant de la litúrgia la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si no existira el valencià als nostres pobles. I és que “el que és catòlic”, com deia el papa, “és això, respectar les cultures”. Com va fer a Zimbabwe l’amic Alexandre Alapont.

Com deia també el papa (i que els capellans valencians no entenen o no volen entendre), és que “no hi ha una cultura catòlica com a tal, sí un pensament catòlic, però en la catolicitat s’arrelen cada una de les cultures”, ja que “el que és catòlic no té uniformitat, té harmonia, l’harmonia de les diferències. I eixa harmonia”, continuava el papa, “la fa l’Esperit Sant”. Precisament per això, per la no uniformitat de l’Església, com ho hem vist en el capellà alcudià Alexandre Alapont (en els seus més de 50 anys a Zimbabwe), “un missioner respecta allò que troba en cada lloc, però no fa proselitisme, ni molt menys colonialisme”, a excepció, de nou, de la nostra jerarquia, que en menysprear la nostra llengua, està tractant els cristians del País Valencià com si fórem (encara més) una colònia de Castella.

Quin goig feia el viatge del papa a Mongòlia, del 31 d’agost al 4 de setembre de 2023, quan escoltaven les lectures de la missa i els cants en la llengua nativa que parlen els cristians d’aquell país. Quina diferència tan gran que observem entre les celebracions del papa a Mongòlia i els cants (tots en castellà) i les celebracions litúrgiques, també en castellà, quan els bisbes i capellans valencians celebren l’Eucaristia i els altres sagraments a les nostres esglésies, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia.

Com deia el papa en aquesta entrevista, que hauria de ser de lectura obligada per a tots els preveres, religiosos i seminaristes valencians, “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura del poble”. Així ho ha fet el papa quan en els seus viatges apostòlics ha utilitzat les llengües dels pobles que visitava. I això va ser Pentecostès, amb el do de llengües, que manifestà la unitat i, alhora, la diversitat (no la uniformitat) de l’Església naixent.

A vore si el bisbe de Sogorb-Catelló i el d’Oriola-Alacant, els capellans, les religioses i els catequistes es prenen seriosament les paraules del papa Francesc i deixen d’arraconar dels nostres temples la llengua de Sant Vicent Ferrer.

És important que l’arquebisbe de València, Enric Benavent haja dit en una entrevista a la revista Saó, “que en les parròquies es pogués celebrar l’eucaristia en valencià, hauria de ser el més normal”. Però, dissortadament, encara no ho és de normal! Encara els mossens continuen celebrant l’Eucaristia en castellà, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia, com diu del valencià l’Estatut d’Autonomia. I és que els bisbes i els mossens de la zona valencianoparlant del País Valencià, continuen tractant els cristians valencians com una colònia de Castella, contribuint així al genocidi lingüístic de la nostra terra. Per això els cristians valencians enyorem els bons bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases Deordal, que parlaven i predicaven en la llegua de Sant Vicent Ferrer, de Sor Isabel de Villena i d’Ausiàs March.

Aquest missatge d’inculturació és el que el papa Francesc, en el seu viatge a Mongòlia, el setembre passat, va elogiar en els mossens i religioses europeus (començant pel cardenal Marengo) que viuen en aquell país i que parlen la llengua d’aquell estat. Per això el papa els animà a “estimar la cultura” del poble que els acull, cosa que haurien de fer els bisbes, els preveres i les religioses que viuen al País Valencià i que menyspreen la llengua dels cristians valencians.

Com, molt encertadament, m’ha dit el P. Ramon Ribera, monjo de Montserrat i que durant uns anys va ser superior del monestir de Cuixà, “és de justícia que la religió parle la llengua del poble. El fenomen es veu en l’anomenada Catalunya Nord, una societat totalment descatalanitzada està també descristianitzada. Fent la primera funció, política, (descatalanitzar la Catalunya Nord), van fer la segona, religiosa, (descristianitzar-la), no sols en detriment de la religió, sinó consentint un genocidi, que és un crim igual que un homicidi, i més greu encara, perquè és múltiple”. I això és el que fa, des de segles, la jerarquia del País Valencià.

Els nostres bisbes i capellans haurien de fer cas de les paraules de la Sra. Tesh Sidi, diputada sahrauí al Congrés de Diputats, que va passar la seua adolescència en una família d’acollida a Banyeres de Mariola (l’Alcoià) i que parla perfectament valencià. Tesh  Sidi ha dit que “el plurilingüisme és bellesa” i per això mateix, “les llengües són bellesa”, com ho comentava en el seu article setmanal l’amic Josep Lligadas.

I encara, l’arquebisbe Gabriele Caccia, observador permanent davant l’ONU, es va dirigir a l’Assemblea General a Nova York, amb aquestes paraules, (que els bisbes valencians haurien de tindre en compte): “Aquests pobles tenen dret a mantindré, controlar, protegir i desenrotllar el seu patrimoni cultural”, ja que “la falta de respecte per les cultures indígenes” (també pel valencià!), “és una forma de violència”. I la religiosa Xiskya Valladares, deia l’octubre passat: “Perquè la llavor de l’Evangeli creixi, ha de ser inculturada”.

Per això el papa Francesc, a l’audiència del 13 de setembre de 2023, on va parlar sobre el zel apostòlic del creient, deia, com si, de nou, estiguera pensant en la situació de la llengua a l’Església valenciana: “Són les mares les que transmeten la fe”, perquè “la fe es transmet en dialecte, és a dir, amb la llengua de les mares, aquell dialecte que les mares saben parlar amb els fills”. I el papa afegia encara: “Vosaltres, mares: aneu en compte a l’hora de transmetre la fe en aquell dialecte matern”. La jerarquia valenciana hauria de tindre molt presents aquestes paraules del papa, per així normalitzar la nostra llengua a l’Església al nostre país i per desemmascarar els bisbes i els capellans que neguen el misteri de Pentecostès, odiant la diversitat lingüística i atacant el valencià, és a dir, la pluralitat de llengües a l’Església.

El febrer passat, mossèn Joan Pujol (capellà custodi de la basílica del Sant Crist de Balaguer) deia, referint-se als sacerdots vinguts de Colòmbia i incardinats a la diòcesi d’Urgell: “Els capellans que venen de l’estranger es formen i aprenen català com els de casa”. Quina diferència tan gran que hi ha entre aquests capellans que aprenen la llengua del poble i els sacerdots estrangers que venen al País Valencià, que només parlen castellà. L’últim cas que he conegut és el d’un capellà africà, que col·labora a la parròquia de l’Alcúdia, el meu poble i que no sap res de valencià. Per això totes les celebracions les fa en castellà. ¿Això és servir la comunitat parroquial que parla valencià? ¿Si un capellà estranger no sabera res de castellà, els bisbes valencians l’enviarien en missió pastoral a un poble? Segur que no. Li exigirien primer que sabera castellà. I és que els bisbes valencians, incomprensiblement, consideren el castellà una llengua de primera (indispensable per exercir el ministeri) i el valencià, una llengua de segona, que continuen menyspreant.

El que hauria de ser normal a l’Església valenciana, és el que han fet el bisbe claretià, Josep Mª Abella, que va aprendre japonès quan va ser enviat a aquell país o el també claretià, Víctor Guerendián, que va aprendre quítxua en ser enviat a la zona de llatinoamericana on els cristians parlen aquesta llengua. I mentrestant, i des de fa segles (malgrat el Vaticà II), els cristians valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua als temples dels pobles valencianoparlants.