Aquest diumenge va prendre possessió el nou bisbe de Vitòria, Juan Carlos Elizalde. La cerimònia de la seva ordenació episcopal va ser presidida pel nunci Renzo Fretini, a qui acompanyaven una vintena de bisbes de tot Espanya. Elizalde, que substitueix el salesià Miguel Asurmendi, procedeix de la diòcesi de Navarra, on exercia fins ara la responsabilitat de vicari episcopal d’una zona pastoral i responsable de pastoral de la Universitat. El nou bisbe va decidir formar-se en l’institut secular Cruzados de Santa María i de fet en la seva biografia oficial consta com a membre de l’institut, coneguts popularment com els “creuats”. A casa nostra, els candidats al sacerdoci que preferien una formació molt més tradicional van triar el Seminari de Toledo.
El nomenament ha causat sorpresa (una manera eclesiàstica de dir "disgust") en amplis sectors de l’Església basca que subratllen que hi havia prou candidats preparats i idonis a l’emblemàtica diòcesi de Vitòria. El nomenament d’Elizalde respondria, d’aquesta manera, als intents d’acabar de configurar un mapa eclesial al País Basc de signe conservador i radicalment allunyat dels pontificats de Cirarda, Setién o Uriarte. Després de José Ignacio Munilla a Sant Sebastià i de Mario Iceta a Bilbao, faltava Vitòria. Per això, alguns experts en el procés de nomenament de bisbes com el professor de teologia Jesús Martínez Gordo assenyalen que amb aquest nomenament es tancaria el cercle, dissenyat fa temps pel totpoderós cardenal Antonio María Rouco, obsessionat per “normalitzar” i desnaturalitzar qualsevol perfil propi en l’Església basca i també en la catalana. Hauria guanyat la seva darrera batalla, com altres personatges llegendaris de la història d’Espanya.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.