Per què Francesc manté els cardenals que li fan la guitza?

Des del primer moment que va ser nomenat i va sortir al balcó, el papa Francesc va començar a configurar un nou estil. El seu full de ruta, l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, deixava molt clar que aquest nou estil de papat implicava un compromís de l’Església amb els pobres i exclosos i posava les bases per a un gran canvi en l’Església, una autèntica revolució. Com és lògic, les resistències dels qui han ostentat el poder fins ara a dins de la cúria no es faria esperar. D’una forma molt sibil·lina, acompanyat de declaracions retòriques de fidelitat, els moviments d’oposició han anat sortint a poc a poc a la llum. I com era d’esperar, una bona part dels cardenals han mostrat la seva disconformitat amb els nous aires. Documents signats per 13 cardenals, una part dels quals després es van retractar, reunions amb l’anterior papa Benet XVI per intentar manipular-lo, noves filtracions de documents secrets... I sembla prou clar que els principal opositors són ni més ni menys que el cardenal president de la Congregació de la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici, Gerhard Müller, i el cardenal George Pell, membre de la comissió encarregada de la reforma de la Santa Seu.

Segurament en altres àmbits, Müller, Pell i els altres cardenals que han expressat les seves discrepàncies amb la línia del papa haurien estat destituïts fulminantment. Molts experts i analistes es pregunten per què el papa Francesc no es decideix a donar un cop de bàcul, d’altra banda legítim. El mateix papa acaba de donar la clau interpretativa que explica la seva forma d’actuar. Ho ha fet en una entrevista recent, al diari argentí La Nación. El periodista li pregunta obertament per la seva relació a dins de l’Església amb els ultraconservadors. I Francesc respon, d’una manera antològica que “Ells fan el seu treball i jo faig el meu. Jo vull una Església oberta, comprensiva. Ells diuen que no a tot. Jo segueixo el meu camí sense mirar al costat. No tallo caps, mai m’ha agradat fer-ho. Els claus es treuen fent pressió cap a dalt. O se’ls posa a descansar, al costat, quan els arriba l’edat de jubilació”.