El dia després, no puc deixar d’estimar

Quan s’ha estat esperant una data durant mesos, s’ha fet el possible perquè s’aconsegueixi allò que a cadascú li semblava que era el millor -amb una barreja humana e inevitable de propis interessos i amor a la pàtria-, el dia de l’endemà és un dia potser de més reflexió que el típic i establert del “dia abans”.

Jo vull obrir-vos el cor des de la meva situació -suposo que serà la d’altres-: la d’una dona propera als 80 anys, nascuda en una data històrica, el 1936, i dedicada, per vocació i opció personal a Déu i als altres. És a dir als altres per Déu i a Déu pels altres. Qui tingui oïdes per entendre, que ho entengui...

El meu sentiment patriòtic –que no podem negar que és polític, perquè tot ciutadà que exerceix ho és- no nego que és fort i que s’ha enfortit des de fa anys per la meva inserció molt més compromesa amb la societat, que m’ha permès el canvi de la vida religiosa des d’una visió més intimista, deixant que la gent vingui a nosaltres..., a una visió més evangèlica i compromesa d’anar allà on ens necessitin, a les fronteres, com Jesús que va fer més pels camins que per les Sinagogues...

Aquest dilluns, obrint l’Evangeli llegeixo un dels episodis de Lluc tan típicament humans: els apòstols es barallen per veure qui serà el primer en el Regne... És clar que no han entès res de quin tipus de Regne parlava Jesús, i ell els posa per davant un infant, un petit, un senzill, i diu que qui es faci com aquest serà el primer...

Conjuminar la vida social i política amb la proposta “contestatària” del Regne que proposa Jesús i a la que m’adhereixo per voluntat pròpia, no sempre és fàcil. Potser pels polítics en acció és més difícil, per mi... només a vegades. I és que jo, com tants altres persones, no aspirem a tenir “un lloc privilegiat” quan afirmen i voten un “sí” que tant ens està constant, perquè la nostra aspiració es fonamenta en uns valors que creiem que la nostra terra pot tenir si ens ho proposem i ens deixen fer. Uns valors en que el que tots tinguin cabuda, en el que no ens barallem -com aquells apòstols- en voler tenir el primers llocs, sinó en que la justícia i l’amor mutu facin una societat millor per a tots.

Estimar la teva nació sense menysprear les altres, escollir sense rebutjar, demanar sobirania sense menystenir a d’altres sobiranies no pot ser dolent pels que creiem i lluitem per estimar-nos tots. Jo ho vull mirar així i no vull permetre ni en mi ni en aquells que estimo i amb els qui convisc, postures “separatistes” que fereixen. Dins del territori geogràfic espanyol, volem ser una nació, per les nostra història, la nostra llengua, la nostra tradició, els nostres valors... sens menysprear els valors de la resta ni enemistar-nos-hi, sinó estimant més des de el que som i vivim.

Aquesta és la meva visió i la meva manera de viure els dos grans compromisos de la meva vida: el del Regne que és amor, i el de Catalunya, el lloc que em va veure néixer i que no puc deixar d’estimar...