Superar la feblesa

A la segona lectura d’aquests diumenges anem llegint textos de la carta de Pau als Romans. Aquest diumenge pertoca llegir un parell de versets del capítol vuitè (8,26-27). Per situar aquests versets dins el conjunt del qual formen part, cal recular fins al començament del capítol sisè. Aquests capítols (6.7.8) constitueixen un bloc temàtic de primer ordre dins el conjunt de la carta i també dins el conjunt global de la primerenca literatura cristiana.

El capítol sisè presenta el baptisme cristià, que, associant a la mort i resurrecció de Jesús, introdueix a un nou tipus de vida que es caracteritza per la renuncia al pecat. La nova realitat de vida representa pels jueus la renuncia a viure segons els criteris de la llei judaica (capítol setè) i representa per a tot creient, tant jueu com pagà, viure d’acord amb l’Esperit. Tot el capítol vuitè està dedicat a descriure que representa aquesta vida en l’Esperit i els dos versets d’avui ens mostren un dels aspectes amb que es manifesta aquesta vida en l’Esperit: la nostra debilitat que impedeix pregar correctament, queda reparada per l’acció de l’Esperit que intercedeix correctament per nosaltres davant Déu.

A que es refereix el text quan parla de la nostra feblesa?. S’hauria d’entendre com la debilitat que deriva de la condició terrenal i corporal de l’existència humana. És la debilitat que fa adormir, que fa no estar despert per vetllar i per pregar. És la condició de feblesa que té l’ésser humà abans de ser ressuscitat (1Co 15,43). La feblesa és allò que érem abans de ser assimilats a la mort i resurrecció de Jesús (Rm 6,6); és el nostre jo dominat pel pecat. Tot això defineix la condició de feblesa en que l’ésser humà es troba immers i en la que l’Esperit intervé per superar els impediments que tal feblesa provoca.

Té el seu interès també fixar-se en què es vol dir quan es parla dels gemecs de l’Esperit. Aquests gemecs sintonitzen amb els nostres gemecs i els de la creació quan anhelen la salvació definitiva (vv. 22.23). Aquest gemecs són l’expressió del lament humà que es produeix en comprovar la impotència per capgirar una determinada situació, on les persones res poden fer per canviar-la per elles mateixes. Dit més teològicament és el crit dirigit a Déu que es caracteritza per la seva intensitat davant una situació límit.

Pau coneix bé aquesta situació de la que l’Antic Testament en dóna exemples. Es dóna en el gemec del poble d’Israel, oprimit per Egipte, que aixeca el seu clam a Déu des del fons del seu esclavatge ( Ex 2,23-25). La descriuen els salms “Gira’t, compadeix-te de mi que em trobo sol i desvalgut” (26,16); “Des de l’abisme et crido, Senyor” (130,1) “Jo sóc un pobre i desvalgut, no tardis Déu meu” (70,6). Hi fa pensar el crit de Job aclaparat: “Jo t’imploro Déu meu i no em respons” (Jb 30,20).

Un passatge dels evangelis resulta d’un interès rellevant pel que fa a la feblesa humana que impedeix la pregària; es tracta de la pregària de Jesús a Getsemaní (Mt 26,36-46). Fixem-nos en els deixebles: Jesús els troba dormint, senyal inequívoca de la debilitat humana. Jesús els diu: “No heu estat capaços de vetllar una hora amb mi”. La debilitat els impedeix la pregària, per això Jesús segueix dient: “Vetlleu i pregueu per no caure en la temptació”. Pel cantó contrari ens trobem que Jesús, des del profund de la seva debilitat –sento a l’ànima una tristor de mort-, és capaç d’aixecar la seva pregària al Pare: “Pare meu.... que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”. Jesús ha fet experiència de l’Esperit. Ha vingut sobre d’ell en el Jordà (Mt3,16). Aquí rau la diferència respecte els deixebles. És l’Esperit el que fa possible que, des de la seva feblesa, Jesús pugui adreçar la seva pregària al Pare.

Diumenge 16 durant l’any. 20 de Juliollde 2014