El fragment del llibre del profeta Isaïes (Is 7,10-14), on el profeta ofereix al rei Acaz un senyal es llegeix a la primera lectura d'aquest quart diumenge d'advent. El text ha esdevingut famós perquè Mateu l'utilitza per parlar del naixement de Jesús, en el moment en que l'àngel del senyor encoratja Josep a prendre Maria per esposa.
El text d'Isaïes es situa en un moment de la història d'Israel molt diferent. Ell segon llibre del Reis (2Re 16,5-9) dóna notícia del que es coneix per la guerra siro-efraïmita. Els fets van anar, més o menys, d'aquesta manera. L'imperi assiri s'estava enfortint. Tiglat-Pilèsser havia endegat campanyes expansionistes, cercant, amb la conquesta de Gaza, una sortida al mar. Damasc caigué el 732 aC. i entre aquest any i el 732 aC. caigué bona part del regne del nord: Galilea, Transjordània i la zona de la costa.
Els aires expansionistes de Tiglat-Pilèsser provocaren entre els reis de la zona una gran coalició. El text citat de 2Re esmenta Ressín, rei de Damasc i Pècah rei de Samaria o regne del nord. L'aliança pretenia oposar-se a l'avanç imparable dels assiris i negar-se a pagar tribut. Pècah fou assassinat per Oixea, que va parar el cop assiri pagant n fort tribut a Salmanassar. Oixea buscà una aliança amb Egipte i deixar de pagar el tribut, llavors fou quan Samaria caigué l'any 722 aC., desprès de tres anys de setge; el fet es coneix per la caiguda del regne del nord.
Quin paper hi juga Acaz en tot això? A fi que Damasc i Samaria poguessin oposar-se amb eficàcia a Assíria, calia que el regne de Judà no posés entrebancs al projecte. La millor manera era que Judà entrés en la coalició contra Assíria, però ni Jotam, pare d'Acaz, ni el propi Acaz ho volgueren. Damasc i Samaria volgueren atacar Jerusalem amb la pretensió de canviar el rei, trencant així la ininterrompuda successió del rei David.
En la literatura de l'antiguitat sovint s'hi veu els reis i els herois consultar els déus l'oportunitat o no de fer la guerra; a vegades esperen un senyal de la divinitat que confirmi el sí o el no. Isaïes, seguint el tarannà de l'època, proposà al rei Acaz demanar un senyal a Déu que el convencés que és Déu qui el salvarà i el traurà de l’atzucac i el faci desistir d'esperar la salvació del rei dels assiris. Acaz anà a la seva i rebutjà demanar el senyal, rebutjà saber llegir en els esdeveniments normals el traç de Déu. Isaïes, de totes maneres, li anuncià com a senyal el naixement del fill del rei. Aquest naixement vol dir que la dinastia de David seguirà endavant. La perpetuació de la dinastia va lligada al convenciment de que, mentre la dinastia es mantingui, Déu es mantindrà fidel al rei i al seu poble. Tal convenciment arrela en la profecia que Natan adreçà al rei David: "El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu i el teu tron es mantindrà per sempre" (2 Re7).
La qui tindrà el fill és la noia; en hebreu 'almâh', que vol dir dona jove, també pot referir-se a una casada jove. La traducció grega dels LXX traduí el terme per parthenos, que vol dir verge. A Mateu li anà bé aquest terme per mostrar que el naixement de Jesús, fill de Maria era un naixement prodigiós. Fou així com la cita d'Isaïes li anà bé per reforçar el seu missatge: En Jesús hi ha una realitat divina. Ara Déu no es fa present per la perpetuació de la nissaga de David, sinó que amb el naixement de Jesús Déu segueix present enmig del poble.
Diumenge 4t d'Advent
22 de desembre de 2013
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.