Mesianismes de tota mena

L’evangeli d’aquest diumenge (Lc 9,18-24) consta de tres parts ben diferenciades: 1) La pregunta de Jesús i la resposta de Pere sobre la seva condició de Messies, 2) L’anunci de la mort i la resurrecció i 3) Algunes dites sobre la vida cristiana. El text de Lluc és molt semblant al de Marc i difereix de Mateu perquè omet l’elogi de Jesús a Pere, desprès que aquest l’ha confessat Messies de Déu. El més rellevant de la construcció que fa Lluc és la correcció de Jesús a les paraules de Pere mitjançant l’anunci de la seva mort. Aquesta correcció implica una orientació radicalment oposada al concepte de messianisme, que es dedueix de la resposta de Pere. La qüestió no és banal, més quan, en temps de Jesús, rondaven diverses maneres d’entendre el messianisme.

Per situar el problema val la pena recordar que l’esperança d’un messies arrela en el convenciment que un món millor i feliç s’esdevindrà en el futur, per obra d’un mitjancer dotat per Déu de dons i qualitats especials. El primer messianisme és reial perquè aquest mitjancer havia de ser un descendent del rei David.

Quan es produeix el retorn de l’exili succeeix un fet ben curiós. A Israel retornen Zorobabel, el darrer descendent de la dinastia davídica i Josuè. Tots dos són considerats messies, ungits, l’un reial i l’altre sacerdotal. La competència de poders es resol atorgant la condició messiànica tan al poder reial com al poder sacerdotal. Això derivarà en el futur en formes diverses d’entendre el messianisme. A la mort de Zorobabel el messianisme reial perdrà sentit i força i no tornarà a ressorgir fins l’adveniment de d’apocalíptica.

La literatura apocalíptica aportarà una novetat a la idea messiànica. El messies deixarà de ser un personatge històric i passarà a ser un personatge sobrehumà, celestial, quasi diví. Qui millor plasmarà aquesta figura serà el Fill de l’Home. Ell haurà de portar a terme el gran judici en nom de Déu; derrocarà els malvats, sobretot reis i governants enemics d’Israel i instaurarà el regne de Déu sobre la terra.

Dins aquesta literatura, apareixerà el s.IaC un obra, els Salms de Salomó, que influirà enormement en els corrents messiànics del temps de Jesús. Davant la superpotència romana no es veu cap més camí de salvació que l’adveniment d’un cabdill enviat per Déu, descendent de David, per tant ungit, que porti la victòria. Com es pot veure l’esperança messiànica havia entrat amb força en el pensament d’Israel, però prengué formes molt diverses al llarg de la seva història. Això explica que en temps de Jesús el messianisme fos hereu d’aquestes formes tan variades i que el mateix Jesús hagués d’optar per un tipus de messianisme i no un altre.

Comptat i debatu, en temps de Jesús els essenis de Qumran esperaven dos messies precedits per un profeta, els fariseus esperaven el messies quan tothom fos complidor estricte de la llei, apareixien predicadors ambulants i líders revoltosos que es proclamaven messies i, per què no?, potser els grans sacerdots de Jerusalem esperaven que algun d’ells seria l’esperat messies. És normal que Jesús volgués aclarir les coses tant pel que fa a la seva opció personal, com pel concepte de messies que volia inculcar als seus deixebles. Al associar messianisme amb la mort i resurrecció s’ha d’entendre que Jesús rebutjà el messianisme polític triomfant. Si alguna figura messiànica de l’Antic Testament cal atribuir-li és la del servent de Jahvè, aquell que morint fa justos als altres.

Diumenge 12 durant l’any

23 de Juny de 2013