Jesús i l'escriba se les tenen

Desprès de l’entrada de Jesús a Jerusalem, Mateu introdueix en el seu evangeli una seguit de discussions de Jesús amb els grups rellevants de la religiositat i societat jueva, amb la finalitat de desautoritzar la sacralitat del temple i les pretensions dels seus dirigents. Poc a poc, van desfilant davant Jesús els diferents col·lectius: ho han fet els grans sacerdots i notables ( 21,23-46), després compareixen els herodians instigats pels fariseus (22,15-22), vindran tot seguit els saduceus ( 22,23-33) i seguirà el torn dels escribes, la controvèrsia amb els quals llegim en l’evangeli d’aquest diumenge (Mt 22,33-40).

Quan Mateu parla dels escribes o mestres de la llei normalment fa servir el terme “gammateis”; en aquest cas però el terme escollit i només usat en aquest passatge és “nomicos”, terme vinculat etimològicament a la paraula “nomos”, llei. Mateu vol ressaltar que el personatge en qüestió és un bon coneixedor de la llei de Moisès i també que la controvèrsia versarà sobre una qüestió legal. El text fa adonar que el mestre de la llei es dirigeix a Jesús per provar-lo, però el text no aporta massa pistes per veure on rau la mala intenció de l’escriba. El verb provar és el mateix que Mateu usa en l’episodi de les temptacions. “L’esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés” (4,1). Es tracta del mateix verb. Hi ha una altra similitud entre les dues escenes. Jesús respon a l’escriba amb dos textos de la Torà, un d’ells del Deuteronomi (6,4s); la tercera resposta donada al diable és també un text del Deuteronom(6,13)i, si bé no el mateix, sí que pertany al mateix capítol i el seu contingut és molt similar. El diable vol desacreditar Jesús desvirtuant l’orientació del seu messianisme; aquí l’escriba en un escenari solemne, Jerusalem i dins el recinte del temple, lloc emblemàtic per excel·lència de la religiositat d’Israel, vol desacreditar Jesús fent que amb la seva resposta es contradigui amb ell mateix i amb la sacralitat de la teologia i el culte del temple.

Jesús respon a l’escriba juxtaposant dos preceptes que en la Torà es troben en dos llibres diferents: Deuteronomi (6,4s) i Levític (19,18). La novetat de Jesús està en posar-los en el mateix nivell. L’amor a Déu i l’amor als altres no es pot separar. Jesús ve a dir a l’escriba: em preguntes una cosa que ja hauries de saber. Posa la sacralitat de la llei per damunt la sacralitat de Jerusalem i el temple; al cap i a la fi Jerusalem i el temple acabaran destruïts pels romans.

“Tots el manaments de la llei i els profetes es fonamenten en aquests dos”. Si l’escriba volia saber quin dels 613 que es derivaven del desplegament de la llei era el més important, ara ja té el criteri d’interpretació. En la mesura que s’ajustin a l’amor a Déu i als altres pujaran o baixaran en l’escalafó de la importància. Jesús dóna el criteri d’interpretació de tot l’Antic Testament, llei, profetes i el que pugui venir després, els escrits.

L’afegitó a la resposta de Jesús té molta importància en les comunitat de Mateu que llegien aquest evangeli. En elles hi havia molts escribes i fariseus que havien optat pel seguiment a Jesús. Evidentment es preguntaven pel sentit i el valor que podia tenir per a ells l’antic Testament. Les paraules de Jesús: “No ha vingut a anul·lar la llei i els profetes” (Mt 5,17) adquireixen en aquest passatge tot el seu sentit. Si tot l’Antic Testament s’interpreta en el sentit de que l’amor als altres és la millor expressió de l’amor a Déu, no hi ha d’haver cap contradicció entre la predicació de Jesús i l’ensenyament d’Israel, consignat en els llibres que conformen la Torà i els Profetes.

Diumenge 30 durant l’any. 26 d’Octubre de 2014