Tres grans relats de l’evangeli de Joan anirem llegim els diumenges que queden de quaresma: Jesús i la samaritana (Jn 4,5-42), que llegim avui, el cec de naixement i la resurrecció de Llàtzer. Segurament aquests textos eren la base de la catequesi adreçada als catecúmens, que havien de ser batejats durant la propera vetlla pasqual. S’haurien de llegar doncs aquestes lectures com una preparació al ritual de renovació de les promeses del baptisme durant la vetlla pasqual.
La fe de la samaritana, que acaba confessant Jesús salvador del món contrasta amb la creença superficial del poble de Jerusalem (Jn 2,13-35), amb la incomprensió de la élite intel·lectual representada per Nicodem (3,1-12) i la malícia i suspicàcia dels fariseus (4,1-13).
En el relat hi trobem tres temes: el do de l’aigua viva, el nou culte, que permetrà adorar Déu en esperit i en veritat i el treball de la sembra i l’alegria de la collita. El tema del nou culte ocupa el lloc central i de més importància. La competència entre els dos llocs de culte, Garizim i Jerusalem era encesa en temps de Jesús. La pregunta de la samaritana no te res d’estany si es te en compte que, des de Sicar, es podia veure perfectament la muntanya de Garizim. Els samaritans es van aferrar a Garizim com a lloc de culte, quan varen ser exclosos de la reconstrucció del temple de Jerusalem pels dirigents de la comunitat formada desprès de l’exili. Varen fer pinya, contra la legislació d’Esdres, amb els qui defensaven els matrimonis amb dones estrangeres. Veient-se en aquesta situació varen edificar un temple rival a la muntanya de Garizim amb l’ajuda d’un fill de Joiadà, que s’havia casat amb la filla del rei de Sambal·lat, gobernador de Samaria i havia estat expulsat per Nehemies (Ne 13,28).
Jesús respon a la dona plantejant que en ell s’anuncia una nova forma d’adorar a Déu. Els vells llocs d’oració i de sacrificis, les ostentoses i recargolades cerimònies perden significat; ara caldrà adorar Déu en esperit i en veritat.
Adorar Déu en l’esperit no s’ha d’entendre en un sentit espiritualista com si Jesús volgués substituir un culte extern per un altre d’intern que té lloc a l’interior de persona. El que Jesús vol dir és que l’ésser humà terrenal no té accés a Déu per si mateix; per poder pregar eficaçment cal que sigui capacitat per Déu amb el do del seu Esperit. Gràcies a l’Esperit és possible el veritable trobament entre Déu i l’ésser humà, perquè esperit designa en Joan allò que és propi de Déu i del seu món celestial en oposició al que és terrenal i humà.
L’Esperit és esperit de veritat (14,17;15,26), és la veritat que ve de Déu, que porta a la llum, que fa lliure, és camí i és vida. El culte en veritat és el culte autèntic, el que s’ha despullat de teatralitats innecessàries, el que no necessita espais perquè tota la creació és temple de Déu, el que cerca la intensitat i la plenitud per damunt de la visibilitat dels rituals. És el culte que allibera, que realitza, que ens projecta als altres.
Diumenge 3er de Quaresma 23 de Març de 2014
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.