Cauen pedres

Un cop feta l’entrada a Jerusalem i desprès de la purificació del temple, els grans sacerdots i notables del poble s’adrecen a Jesús per demanar-li explicacions de la seva conducta, Mateu posa en boca de Jesús una sèrie de respostes entre les quals s’hi troba la paràbola dels vinyaters homicides que llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Mt 21,33-43)

En aquest passatge, Mateu segueix Marc que també introdueix (com també ho fa Lluc) la paràbola en el conjunt de respostes amb que Jesús es defensa davant els grans sacerdots i notables (12,1-12), amb la diferencia, però, que ha suprimit els mestres de la llei que apareixen en Marc (11,27). Per què ho ha fet?. Recordem que en Marc la terna grans sacerdots, notables i mestres és la que intervé en la detenció de Jesús , el procés davant el Sanedrí i el lliurament de Jesús a Pilat (14,43.53;15,1). Amb l’enviament i la mort del fill en la paràbola dels vinyaters, Jesús fa una clara referència a la mort que li caurà a sobre pel que ha fet en el temple i de la qual en fa responsables els grans sacerdots que se senten al·ludits (v.45). Mateu no inclou els mestres de la llei en els que van a demanar explicacions a Jesús, com tampoc són presents en el moment de la detenció, en el lliurament a Pilat, ni en la petició d’indult a Barrabàs (26,27;27,1.20); els vol exculpar de la mort de Jesús i ho fa segurament perquè a la seva comunitat hi han anat a parar molts mestres de la llei que han optat pel seguiment a Jesús.

“La pedra rebutjada pels constructors ara és la pedra principal” és una citació dels salm 118,22 amb la que Jesús retreu als grans sacerdots i notables el rebuig a la seva persona i el seu ensenyament. Lluc introdueix la mateixa cita en el discurs de Pere davant el Sanedrí amb el que retreu als dirigents del poble i notables la responsabilitat de la mort de Jesús i la seva descreença, tampoc s’hi menciones els mestres de la Llei. La pedra principal tan pot referir-se a la pedra que tanca i encaixa l’arc de mig punt com la pedra situada en l’angle on conflueixen dues parets, sense la qual tot aniria a terra. En qualsevol dels dos casos fa referència a una pedra que sense ella res s’aguanta i tot s’esfondra. Es tracta d’una clara comparació amb la persona de Jesús que dóna fonament a la seva comunitat i que sense ell res resta ferm.

La lectura del verset 44 presenta una certa dificultat. Com és possible caure sobre una pedra que es troba a la part alta de l’edifici o com et pot caure a sobre una pedra que està en la base d’una construcció? Es té en compte aquí les dues maneres d’entendre el que és una pedra principal?. El millor és prescindir de l’ajustament de la imatge amb la realitat i fixar-nos en els textos de l’Antic Testament que estan al darrere d’aquest advertiment de Jesús. En el llibre d’Isaïes es diu: “Jo sóc el santuari, però també pedra d’ensopec i roc que fa caure les dues cases d’Israel” i el llibre de Daniel parla d’una pedra que cau i fa miques l’estàtua amb peus de fang (Dn 2,34). Amb tot això es vol dir que els dirigents jueus han rebutjat Jesús, s’han implicat en la seva mort i resultat d’això els espera un destí fatal. Jesús mateix els caurà a sobre i els destrossarà. Al darrere la imatge de les pedres que cauen i destrossen hi pot haver el fet històric de la destrucció de Jerusalem i el temple, interpretat com càstig per la no acceptació de Jesús

Construïda desprès de la mort de Jesús, la paràbola insereix aquesta dins la història d’Israel i és posada al costat de la mort violenta dels profetes. La reflexió de l’amo ens fa adonar que cal posar el fill en un pla diferents als servents. Jesús és més que un profeta.

Diumenge 27 durant l’any 5 d’Octubre de 2014