Animar els exiliats

El capítol 55 del Segon Isaïes (Is 40-55) tanca aquest interessantíssim llibre bíblic, tant per la seva teologia, com per la qualitat literària present en tots els estrats que configuren el llibre. El llenguatge d’aquest tram final és ple de llum i d’esperança i ple d’optimisme si es té en compte la trista realitat de l’exili, rerefons inqüestionable en tot el llibre. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim un fragment d’aquest capítol ( Is 55,6-9). Curiosament aquest text es llegeix en una de les lectures de la vetlla pasqual. La gran quantitat de lectures que s’hi llegeixen o el fet que algunes comunitats optin per la supressió fa que es presti poca atenció aquest bell text de gran riquesa teològica. Tenim avui la oportunitat de mirar-nos-el en calma.

El llibre no hagués existit si no s’hagués produït una circumstància històrica ben concreta. L’imperi babilònic perdé força, l’any 539 aC. El rei persa Cir entrà triomfant a la seva capital. Per estabilitzar la frontera de Judà, li convingué propiciar el retorn dels exiliats jueus. Aquí és on entre en acció la figura d’aquest profeta anònim que va predicar, segons l’opinió més consensuada, probablement a Babilònia entre els anys 550 i 539 aC. Amb la seva predicació intenta convèncer els exiliats de la possibilitat d’un proper retorn a Jerusalem. Per comunicar el seu missatge es val de comparacions que presenten l’alliberament com una nova creació i el retorn com un nou èxode.

El text de la nostra lectura comenta encoratjant: “ Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar”. El segon Isaïes recull moltes de les reflexions del què va significar l’exili pel poble d’Israel; entre d’altres el convenciment que en l’exili Déu havia abandonat el seu poble,deixant-lo en mans dels seus enemics (43,24b.28). Però el profeta anuncia que l’abandonament s'ha acabat i que emergeix el retorn victoriós de Déu : “Aquí teniu el vostre Déu. El Senyor sobirà, arriba amb poder, amb la força del seu braç” (40,9b.10-11). Una presència alliberadora, que permet cercar-lo de nou. Jerusalem té un paper important en la teologia del Segon Isaïes en tant que fita del retorn, però no com a lloc on s’hi ubica el temple, per això “cercar el Déu que es deixa trobar” té un abast universal no limitat al context del culte de Jerusalem. A Déu se’l pot trobar arreu.

“Avui et mano que estimis el Senyor i que segueixis els seus camins”, diu el llibre del Deuteronomi (30,16). L’exili ha trencat la proximitat o la identificació entre els camins de Déu i els d’Israel. La causa n’ha estat el pecat, que el profeta insisteix en que ha estat perdonat. Només començar el llibre diu: “Ha estat perdonada la culpa” (40,2) “He fos com un núvol la teva infidelitat” (44,22) i també 50,1; 57,12.

El distanciament que causa el pecat porta a pensar en el distanciament propi de la transcendència de Déu. “Estan lluny els vostres camins… com el cel és lluny de la terra”. L’expressió recorda el salm 103,11 quan diu: “El seu amor als fidels és tan immens, com la distància del cel a la terra”. La transcendència de Déu no és presentada com el foc ardent de l’aliança amb Abraham (Gn15,12-17), ni com l’espetec llamps i trons del Sinaí ( Ex 19,16-19), ni com l’enginy i poder creador que deixa Job descol·locat ( Jb 38-41). La transcendència de Déu emfasitza aquí la gran distància entre Déu i l’home. Davant el perill que representen els ídols, tema fort en la predicació del Segon Isaïes (44,9-11; 46,1s), cal afirmar amb rotunditat la transcendència de Déu que amb distanciament adquireix una superioritat per damunt dels homes i qualsevol altre Déu.

Diumenge 25 durant l’any 21 de Setembre de 2014