El text que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge s’inscriu en la defensa que Pau fa del seu apostolat, inserida en la segona carta als Corintis ( 2Co 5,17-21). El primer que crida l’atenció és l’ús reiterat del terme reconciliació o reconciliar. Val la pena esbrinar el significat d’aquesta expressió.
Pau comença dient que s'ha inaugurat un temps nou en el que Déu ens ha reconciliat amb ell i, a partir d’ara, els qui viuen en Crist són una nova creació. Segons l’apocalíptica jueva, el nou acte de creació inaugurava el temps darrer i definitiu. A partir del segle I aC. L’apocalíptica jueva va elaborar la teoria dels dos eons, el present i el que ha de venir. Entre tots dos hi ha una diametral oposició. L’eó present és el de la injustícia, del pecat, dels treballs, de la caducitat, en canvi, l’eó futur pertany completament a Déu, és essencialment bo i està ple de vida i felicitat. Doncs bé, Pau entén que aquest nou i definitiu eó ja ha entrat en funcionament a partir de la mort i resurrecció de Jesús. A semblança d’un rei que en la inauguració del seu regnat proclama una amnistia, Déu, en arribar el nou eó amb la mort i resurrecció de Jesús, ha realitzat la reconciliació.
El terme reconciliació està inspirat en el llenguatge civil usat en l’àmbit hel·lenista per parlar de la reconciliació entre estats, ciutats o individus; serveix per designar el canvi o el pas de la hostilitat, la ira, la guerra a la pau, l’amistat i la fraternitat. També s’usa per designar la reconciliació de les persones en l’àmbit familiar, en aquest sentit, s’usa per referir-se a la reconciliació matrimonial.
Si Déu proclama una reconciliació, on estava la baralla o la enemistat?. La realitat de la reconciliació es basa en una experiència fonamental d’Israel que malgrat les seves infidelitats idolàtriques, Déu es mostrà sempre disposat a la reconciliació. (Sl 78,38; 103). Per Pau la reconciliació és necessària perquè tota la humanitat es troba en situació de desesperada perdició. (2 Co 1,18-5,21). Al començament de la segona carta als Corintis s’entreté a descriure el distanciament envers Déu, tant per part dels pagans com dels jueus. La reconciliació fonamenta una nova relació entre Déu i els éssers humans i la pacificació de l'univers sencer.
La reconciliació preveu sovint la implicació i participació d’un mediador, subjecte actiu , decisiu i determinant en els tractats de pau. Pot fer de transmissor entre les dues parts, o bé pot ser el qui proclama els acords aconseguits. Aquest és el paper de Pau. Ell és ambaixador de la reconciliació. Anuncia la realització d’aquesta i procura que sigui acceptada. Aquí rau la raó de ser del seu ministeri. Davant la important disputa, arrel de la comprensió del seu apostolat, en la que els seus adversaris es vantaven de les seves experiències d’èxtasis i poders miraculosos, Pau, en canvi, es presenta com l’ambaixador de la reconciliació que s’efectua en la mort de Jesús.
El camí de la reconciliació és la mort de Jesús. Reconciliació és una manera de designar l’esdeveniment salvífic realitzat en Jesús. La lectura acaba amb l'ús d’una fórmula tradicional, on crida l’atenció un curiós intercanvi de papers: el just, no pecador es converteix en pecador a fi que el pecador es converteixi en just. Així s'explica el caràcter beneficiós de la mort de Jesús.
Diumenge 4art de Quaresma 6 de Març de 2016
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.