L’extensió del relat de la passió, que es llegeix a l’evangeli del diumenge de Ram obliga a escollir-ne un fragment per a ser comentat. Enguany pertoca llegir l’evangeli de Mateu; d’ell hem escollit el passatge de la pregària a Getsemaní (Mt26,36-46).
L’esmentat passatge és un maldecap per els defensors d’una divinitat de Jesús, que deixa la seva humanitat com un accessori de segon ordre. Des d’aquesta perspectiva és molt difícil imaginar-se un Jesús Déu que pateixi, es senti trist i tingui dubtes. Pels estudis més moderns sobre la persona de Jesús, que es caracteritzen per situar la situar la humanitat en el seu lloc, el passatge resulta el més rellevant pel que fa a presentar la humanitat de Jesús.
L’indret on s’esdevé el fet és prou significatiu. Getsemaní està a la muntanya de les Oliveres. Existeix una estesa convicció, basada en una interpretació messiànica de Zac 14,3-5 de que el messies arribarà a la muntanya de les Oliveres. Tinguem en compte que hi haurà una solemne proclamació messiànica de Jesús davant el gran sacerdot (26,64), que Jesús no amagarà la seva condició messiànica davant Pilat (27,11), que acabarà essent feta pública en el rètol de la creu.
La pregària central, atenent-nos a la manera de narrar circular jueva, és la més rellevant. Està precedida per les paraules als deixebles: “ Vetlleu i pregueu per no caure en la temptació” (v.41). El vetllar per la incertesa de no saber l’hora que vindrà el Senyor (24,42) es converteix aquí en un prec angoixat a vetllar per no caure en la temptació. La temptació de que parla Jesús ens aproxima al relat de les temptacions (4,1-11). Allà el diable proposa a Jesús acceptar un messianisme fàcil, basat en un exhibicionisme de poder i prestigi. Aquí Jesús pateix la temptació d’abandonar el messianisme que passa per la creu. Abandonar la creu és la gran temptació. Per això els deixebles dormen perquè la creu no entra en els seus plans, no l’accepten ni l’admeten.
La mort de Jesús es sobreentén aquí per la imatge del calze o la copa. Jesús ja havia parlat de la seva mort parlant d’un calze que havia de beure (Mt 20,27); ho havia fet precisament davant de dos (Joan i Jaume) dels tres deixebles escollits per estar a prop d’ell a Getsemaní. L’Antic Testament ofereix un passatge que permet identificat la copa amb el dolor. Isaïes compara el dolor que ha de patir Jerusalem amb una copa que s’ha de beure (Is 51,17-22). Però la copa pot simbolitzar el destí, el futur que a hom li espera. Recordem qe a l’antiguitat per decidir la sort que determinava el futur es posaven pedretes o trossos de fusta en un recipient, que podia ser una copa. D’aquí que la copa contenia el destí o el futur i es convertia en símbol del destí reservat a una persona. També el calze simbolitza el transcurs d’una vida humana: el líquid que s’ha de beure és símbol de la trajectòria que cal seguir fins al final
Hi ha una contrapartida en aquest moment tràgic de Jesús. Al sofriment i angoixa s’hi contraposa una íntima, estreta i indestructible confiança amb Déu. La humanitat de Jesús s’ha d’entendre sempre vinculada a la unió singular amb el Pare. Jesús anteposa la voluntat del Pare als seus propis criteris, sobretot quan aquests el poden desviar de la creu. Aquest acceptar la voluntat del Pare està en perfecta coherència amb el que Jesús havia ensenyat i predicat: “El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare” (Mt 12,49).
Diumenge de ram 13 d’Abril de 2014
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.