El passat dissabte 20 d’abril, s’aplegà a la catedral de Terrassa un bon nombre de militants dels moviments MIJAC, JOC i ACO per tal de celebrar el vintè aniversari de la delegació episcopal de Pastoral Obrera d’un bisbat que també s’estrenava el mateix any. L’alegria va amarar totes les intervencions. De fet la trobada va tenir tres parts.
La primera va consistir en una taula rodona que va rememorar el camí d’aquests primers vint anys i que va dibuixar també els reptes de cara al futur. Hi van participar Dèlia Viedma (ACO Vallès Oriental), Pepe Baena (el primer delegat episcopal), Mercedes Duran (Mijac), Mercè Clúa (JOC), Rita Contero (ACO Vallès Occidental) i Pere Pérez, com a moderador.
Després d’aquesta taula, se celebrà l’Eucaristia presidida per Mons. Salvador Cristau i, després, a la Plaça Vella, a l’aire lliure, es feu una pregària per totes les víctimes d’accidents laborals i es llegí el manifest del Primer de Maig que havia preparat la delegació.
Us deixem amb la intervenció de Mercè Clúa, militant de la JOC, a la taula rodona:
Moltes vegades a la JOC ens sentim un bolet. Molts militants no tenen vivència eclesial, perquè sovint no ens hi sentim acollits i acompanyats en la nostra singularitat. Però la JOC, com a moviment cristià, forma part de l'Església. És Església. Que la JOC formi part de la Pastoral Obrera, i formar-ne part jo com a representant, vol dir mirar cap a dins i preguntar-me que necessita la JOC dels altres moviments i de l'Església, però també mirar cap a fora i preguntar-me que podem aportar a l'Església, què m'agradaria que sentissin els feligresos de la meva parròquia, ja que ells també són classe obrera.
Penso que la Pastoral Obrera està sovint invisibilitzada: som aquells que portem la contrària, que qüestionem tantes coses i que anem tan poc a missa. Evidentment, d'aquí surt un repte ben gran: no és cap secret que per tenir content un capellà has d'anar de tant en tant a missa. Bueno, qui diu de tant en tant diu sovint. I és que a vegades estem tan immersos en la comunitat que és per nosaltres el moviment que ens oblidem que participem de l'Església i que també es hem de fer present a les comunitats dels nostres barris.
Crec que dins l'Església, la Pastoral Obrera hi té un lloc important, però que està infravalorat. L'Església es preocupa molt d'acompanyar i protegir aquells més vulnerables: els pobres, els malalts, els infants... Però en el que és «tradicional» acompanyar, en el que està més normalitzat i on s'hi posen més esforços, hi ha buits. Què passa amb els infants abans que comencin catequesi? Què passa amb els joves? Què passa amb les persones treballadores? L'oferta de moltes parròquies per aquestes persones es redueix a anar a missa, celebrar sagraments, participar de pregàries i peregrinacions i en alguns casos, també hi ha espais de formació cristiana. És cert que pregar i celebrar l'Eucaristia en comunitat és important i ens transforma, però qui ens acompanya en les decisions del dia a dia? Qui ens acompanya quan estem estressats perquè la Renfe no funciona i hem arribat tard a classe o a treballar? Qui ens acompanya quan tenim una feina precària i no ens hi sentim valorats? Qui ens acompanya quan, tenint aparentment tot allò que necessites per viure dignament (feina, sostre i menjar), la precarietat continua present a la teva vida? Doncs ens acompanyen els moviments de Pastoral Obrera.
La Pastoral Obrera i els seus moviments també som un pont a través del qual l'Església es deixa interpel·lar per les lluites de la societat. Per exemple, fa anys que els moviments hem qüestionat el paper de la dona a l'Església i aquí a Catalunya ha desembocat en la manera en què la GOAC i l'ACO s'han implicat i impulsen el col·lectiu de dones «Alcem la Veu». També hem fet un camí d'estabilitzar i acompanyar grups més enllà de la catequesi. Aprofitant que la oferta de les parròquies acaba a l'adolescència, donem a aquests grups de joves una continuïtat i els empoderem perquè siguin un grup autònom, tinguin ganes de veure's i, acompanyats pel seu consiliari, aprofundeixin en el seu camí de fe i en siguin protagonistes. Jo, personalment, defensaré sempre que els moviments som una inversió rendible per l'Església, necessitem temps i mans per acompanyar un grup quan comença el seu camí al moviment, però al cap d'uns anys, tens 3, 4 o 5 persones que es posen al servei amb moltes ganes. Els esforços que hi posem, tornen multiplicats i, si s'és constant, és una realitat que es retroalimenta. . Només se l'ha d'acompanyar.
Per la nostra banda, estem en un moment d'obertura, intentant reaprendre com sortir enfora, fer acció, donar-nos a conèixer a altres entitats i col·laborar-hi. Això està fent que, inevitablement, ens preguntem: què podem oferir-los? És una oportunitat per redescobrir que tot allò pel que lluitem és per construir el Regne de Déu. Però no en petit: en gran i amb cartells lluminosos. I és que al final, el primer pas per obrir-nos a tota la classe obrera és redescobrir a la nostra vida quotidiana com es manifesten les tres veritats que Cardijn va descobrir i per les quals va fundar la JOC: Que els i les joves de la classe obrera no som màquines ni animals de càrrega, sinó fills i filles de Déu; que les nostres condicions de vida no estan en sintonia amb allò que Déu vol per nosaltres; i que la’única manera de transformar-ho és des del si de l'Església. La nostra lluita no és només una qüestió de justícia i de dignitat, també és una qüestió de fe, i diuen que la fe pot moure muntanyes. Així que el gran repte és lluitar amb fe i en comunitat amb altres entitats que també treballen, com nosaltres, per transformar la vida de les persones treballadores.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.