Presència real o condicionada?

(Oriol Xirinachs) Fa uns dies vaig participar d’una celebració prou important, i en un temple prou gran, com perquè el nombre de presents fos d’algun centenar. Tal com ho havien previst, a l’hora de distribuir la comunió, varen pujar per acompanyar el celebrant, una dona, un home i una religiosa. Es varen anar formant les ‘cues’ per anar a rebre el Senyor. I dic cues ja que pel que jo sé anem a combregar en una processó. Doncs no, allí es varen formar cues, i oi que es fàcil endevinar la llargada de cada una? Efectivament ho heu endevinat: de més a menys llarga eren la del celebrant, la de l’home, la religiosa i la dona!! Suposo que aquella gent deuria suposar que la presència del Senyor també era de més a menys. Com també suposo que deuen pensar el mateix, segons altres criteris: si la forma és blanca o morena, si és sencera, o bé per haver calculat malament s’han hagut de partir, si es rep a la boca o la ma...

Pobre Jesús, quins equilibris li fem fer per acontentar tothom!

Ell, per evitar aquest problema, en aquella catequesi de l’Eucaristia, que va ser el miracle de la multiplicació dels pans: «alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent» (Mt 14,19), no va voler donar-los personalment, sinó que ho va encarregar als deixebles, i no crec que la cua de Pere fos més llarga que la de Judes, que aleshores encara hi era, o la de Joan, el deixeble estimat.

A Assís, on vaig de voluntari, i on els sensellar reben esmorzar es forma una ‘processó’ i reben l’entrepà, la fruita o el cafè amb llet, del voluntari o voluntària que els toca.

Estem en temps de sínode –caminar junts- però encara cal que Pau ens adverteixi: «Quan uns afirmen: «Jo soc de Pau», i els altres: «Jo soc d’Apol·ló», ¿no vol dir això que viviu de manera purament humana?» (1Co 3,4)