"El Senyor ve amb el do de la consolació i la missió de consolar els altres"

La consolació és un do de Déu i un servei als altres: ningú pot consolar-se a si mateix autònomament perquè si no acaba mirant-se al mirall. És el missatge que el Papa ha transmès en l’homilia de la Missa matutina d’avui a Casa Santa Marta. Per fer experiència de la consolació serveix, doncs, un cor obert, el cor dels pobres d’esperit, i no el cor tancat dels injustos. Servei de Debora Donnini:

L’experiència de la consolació es troba al centre de l’homilia del Papa Francesc, que parteix de la Primera Lectura d’avui, en la qual vuit vegades en 19 línies es parla justament de consolació. Per al Papa és, doncs, una ocasió per reflexionar sobre què és la consolació a la qual fa referència Sant Pau.

La consolació no és autonomia

La seva primera característica és no ser “autònoma”:

“L’experiència de la consolació, que és una experiència espiritual, necessita sempre d’una alteritat per ser plena: ningú pot consolar-se a si mateix, ningú. I qui prova de fer-ho, acaba mirant-se al mirall; es mira la mirall, intenta maquillar-se a si mateix, aparentar. Es consola amb aquestes coses tancades que no el deixen créixer i l’aire que respira és aquell aire narcisista de l’autoreferencialitat. Aquesta és la consolació maquillada que no deixa créixer. I aquesta no és consolació, perquè està tancada, li manca una alteritat”.

A l’Evangeli hi trobem molta gent així, afirma el Papa en l’homilia a Casa Santa Marta. Per exemple, els doctors de la Llei, “plens de la pròpia suficiència”; el ric Epuló, que vivia de festa en festa pensant ser així consolat; però sobretot el que millor expressa aquesta actitud és la pregària del fariseu davant l’altar, que diu: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres”. “Aquest es mirava al mirall”, observa el Papa, “mirava la pròpia ànima maquillada per ideologies i donava gràcies al Senyor”. Jesús llavors fa veure la possibilitat de ser gent que amb aquesta forma de viure “mai arribarà a la plenitud; com a màxim, a la 'infladura'”, és a dir, a la vanaglòria.

La consolació és do i servei

La consolació per ser veritable té necessitat doncs d’una alteritat. Abans de res es rep, perquè “és Déu qui consola”, qui dóna aquest “do”. Després la veritable consolació madura també en una altra alteritat, aquella de consolar els altres. “La consolació és un estat de pas des del do rebut cap al servei donat”, explica el Papa:

“La veritable consolació té aquesta doble alteritat: és do i servei. I així si jo deixo entrar la consolació del Senyor com a do és perquè necessito ser consolat. Estic necessitat: per ser consolat és necessari reconèixer estar necessitat. Només així el Senyor ve, ens consola i ens dóna la missió de consolar els altres. I no és fàcil tenir el cor obert per rebre el do i fer el servei, les dues alteritats que fan possible la consolació”.

L’ensenyament de les Benaurances

Serveix per tant un cor obert i per a ésser-ho cal “un cor feliç”. I justament l’Evangeli d’avui de les Benaurances diu “qui són els feliços, qui són els benaurats”:

“Els pobres; el cor s’obre amb una actitud de pobresa, de pobresa d’esperit. Els qui saben plorar, els mansuets, la mansuetud del cor; els afamats de justícia, que lluiten per la justícia; els que són misericordiosos, que tenen misericòrdia vers els altres; els purs de cor; els qui treballen per la pau i els qui són perseguits per la justícia, per amor a la justícia. Així el cor s’obre i el Senyor ve amb el do de la consolació i la missió de consolar els altres”.

Els qui tenen el cor tancat

En canvi estan “tancats” els qui se senten “rics d’esperit”, és a dir, “suficients”; “els qui no tenen necessitat de plorar perquè se senten justos”; els violents que no saben què és la mansuetud; els injustos que porten a terme injustícia; els qui no tenen misericòrdia; els qui no tenen mai necessitat de perdonar perquè no senten la necessitat de ser perdonats; “els bruts de cor”; els “qui treballen per les guerres” i no per la pau, i els qui no són mai criticats o perseguits perquè no els interessen les injustícies vers les altres persones. “Aquests –diu el Papa– tenen un cor tancat”: no són feliços perquè no pot entrar el do de la consolació per després donar-lo als altres.

Obrir la porta del cor

En conclusió, el Papa Francesc convida a preguntar-se com està el nostre cor, si està obert i és capaç de demanar el do de la consolació per després donar-la als altres com un do del Senyor. Cal tornar durant la jornada a aquests pensaments i donar gràcies al Senyor, que “sempre cerca de consolar-nos”. “Només –conclou– ens demana que la porta del cor estigui oberta almenys “una miqueta”: “així, Ell després fa per entrar”.

Traducció per Ignasi Segura Renau