Teologia del cos

Les conviccions que hi ha al darrere de la festivitat de l’Assumpció apunten a temes d’avantguarda: la unitat psicosomàtica de la persona i la importància teològica del cos. Cal contextualitzar la proclamació del dogma per Pius XII l’1 de novembre del 1950, esdevinguda pocs anys després de la Segona Guerra Mundial. En aquest enfrontament bèl·lic els cossos havien estat destrossats a les trinxeres, gasejats als camps de concentració, experimentats als laboratoris… Calia recordar el sentit espiritual del cos humà.

El Fill de Déu s’encarna, pren cos en Jesús, i crea així una unitat indissoluble. En la seva missió apostòlica guareix molts malalts, els imposa les mans, els toca per guarir-los. En la seva predicació estableix com a criteris de salvació la cura amorosa als altres, especialment en les seves necessitats corporals: fam, set, nuesa, malaltia. El judici final no deixa lloc a dubtes. En el seu testament, nucli de la seva memòria i de la seva litúrgia, institueix l’eucaristia, les paraules centrals de la qual són: «Això és el meu cos» i «aquesta és la meva sang». L’ascensió, en cos i ànima, culmina el seu procés. Això no obstant, les resistències ideològiques i culturals a la proposta innovadora de Jesús sempre han existit, fins i tot dins de la mateixa Església. Convertir-se a l’Evangeli és la tasca de tot cristià. Què vol dir considerar el cos des de l’òptica de Jesús?

Hi ha tres tendències que desvirtuen aquests plantejaments: la reencarnació, la visió negativa del cos i la pèrdua de referències ètiques. La reencarnació respon a una creença ancestral que continua vigent en els nostres dies. La difusió de les espiritualitats d’orient l’han revitalitzada. L’ànima abandona un cos per entrar-ne en un altre i així permetre’n l’evolució fins a les etapes superiors. Es perd la unitat psicosomàtica amb un sol cos i la persona es redueix, fonamentalment, a l’ànima, a l’energia, a la part espiritual. El cos, com deia Plató, és la presó de l’ànima.

La corrupció corporal, el seu valor transitori, obren la segona tendència, que consisteix a valorar-lo negativament. El neoplatonisme i determinades espiritualitats inspirades que s’hi han inspirat han conduït a desconfiar del cos, a tenir-lo controlat, a negar-li les seves apetències i necessitats. Des dels faquirs fins a determinats monjos del desert, el cos era vist com a perillós, negatiu, pecaminós. L’Església, que sempre s’ha distanciat de la reencarnació, no sempre ha aconseguit treure’s aquesta visió condemnatòria. La tercera tendència converteix el cos en autoreferent, de manera que se n’absolutitzen les necessitats i desitjos. Es viu del cos i per al cos. Si abans es volia salvar l’ànima a costa del cos, ara es pretén salvar el cos a costa de l’ànima. La imatge preval sobre l’essència interior, es fragmenta la relació en desvincular plaer eròtic de l’amor personal, augmenta l’obsessió per retardar de manera malaltissa l’envelliment amb ajuda de la cirurgia plàstica, apareixen nous desajustos com ara la bulímia i l’anorèxia…