Jesús és la vida, el camí de la vida plena

En l’article de dilluns passat, vaig mirar de ressaltar uns quants textos evangèlics que fonamenten i escenifiquen la fe dels qui creiem que la bona nova de Jesús va estretament lligada al compromís de treballar per un món més digne, igualitari i fraternal. Però encara queda un pas més per fer. En l’article acabava jo assenyalant que, per a nosaltres, Jesús és el camí de la vida humana més plena, i Jesús ens infon el seu mateix Esperit perquè la visquem amb ell i com ell. Però en la tradició cristiana diem encara una cosa més: diem que Jesús ens salva. ¿Què vol dir això? Ens salva del pecat, ens salva de la mort. ¿Què volen dir aquestes expressions?

El fet és que en el tipus de cristians de què estem parlant, la consciència de “salvació del pecat” és més aviat fluixeta. No que no tinguem consciència de pecat. Sí que en tenim, però hi ha, per damunt d’aquesta consciència, altres sentiments força més potents. I per això, de fet, no hem reflexionat mai gaire sobre què pot voler dir que Jesús ens salva –ens redimeix– del pecat.

La nostra cristologia, en efecte, funciona més aviat amb un altre model diferent del model paulí del pecat i la redempció, aquest model paulí que també és present en els evangelis sinòptics de Marc, Mateu i Lluc. Funciona amb un altre model, també present al Nou Testament però no tan difós com el paulí, que és el que es troba representat sobretot pel pròleg de l’evangeli de Joan, o sigui Joan 1,1-18.

Jo diria que el model de Joan 1,1-18, que després va reapareixent al llarg de tot el quart evangeli, és afirmar que en Jesús hi ha la plenitud de la vida humana, i que la plenitud humana és la vida de Déu. Jesús és la “Paraula” que Déu té a dir als homes, és a dir, és la manifestació de quin és el sentit de la vida humana o, dit al revés, és la presentació de la manera de viure la vida humana que realment té sentit. Déu no mostra aquest sentit de la vida humana des de la distància, donant instruccions des de fora, sinó que s’hi fica dins. Aquell qui és la Paraula, aquell que és el Sentit, és fa carn, es fa persona humana sense cap protecció, i mostra, en la persona concreta de Jesús, és a dir, en la pràctica, no en la teoria, quina és la mena de vida que val la pena de ser viscuda. I és que ell, en efecte, és “la vida”, o sigui, la vida plena, en absolut. I aquesta vida que és Jesús és la llum per a tothom, per a tota persona.

El qui és la Paraula, el qui és el Sentit, el qui és anomenat el Fill de Déu, es fa persona humana, segons aquest text, no per revertir els efectes del pecat, sinó per empènyer els éssers humans cap endavant, cap a una vida, per dir-ho amb les paraules del mateix evangeli de Joan, de persones que s’estimin les unes a les altres, que és la manera de viure segons el projecte de Déu, i que és la màxima realització de la humanitat. I per conduir-los, finalment, més enllà d’aquest món, a la plenitud d’aquesta vida, que és la vida de Déu.

Però, ¿i el pecat? No, el pròleg de Joan no diu pas, de cap manera, que el pecat no existeixi. Jesús i el projecte de Déu per a la humanitat que ell representa han estat, i són, efectivament, rebutjats. Ho diu clar i dur: “Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. I de fet nosaltres, massa sovint, tampoc. I mal aniria que ho oblidéssim.

Però, per a l’evangelista, l’important no és això, sinó els bons fruits que ha fet florir la Paraula que s’ha fet carn i ha estimat fins a morir en una creu: “A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu”. I continua: “De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia... Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”.

Jesús és la vida plena. Jesús és el camí de la vida plena. I nosaltres, en aquest món, no hi estem pas com fent una mena d’examen per veure si som mereixedors d’entrar, després de la mort, en la vida nova dels redimits per Jesús, com sovint s’ha predicat i es continua predicant, sinó que hi estem amb ganes de viure d’acord amb aquest camí de vida plena al qual aspirem. O sigui, amb ganes de viure com Jesús va viure.