RAFAEL RUIZ La cura dels altres, l’estimació al germà i l’acompanyament són obres pròpies dels cristians, si bé no exclusives. De fet, l’Evangeli ens convida de manera clara a vetllar per les persones que tenen fam, estan nues, malaltes, empresonades o estrangeres. I aquest servei, signe de la presència de Déu en el món, es pot donar amb persones poc conegudes, però també se’ns convida a oferir-lo a persones properes, i també a familiars. Socialment, existeix una comunitat –sovint invisible– de persones que donen el millor d’elles mateixes per a qui més ho necessita. I ho fan a través d’accions quotidianes del dia a dia, especialment per atendre persones que no es poden valdre de forma autosuficient, com poden ser, per exemple, infants, gent gran o persones amb discapacitats. Moltes vegades en un entorn de veïns o de la pròpia família.
Aquesta cura sovint es dona per estimació d’algun familiar o també per obligació; a vegades no hi ha una altra alternativa. I és un tipus de tasca que no entén d’horaris ni de desconnexió, i que porta sovint als cuidadors i cuidadores a desenvolupar una feina sense experiència prèvia. Donar-se als altres a vegades implica sacrificis i un desplaçament de les prioritats que Jesús ja exemplificava de forma clara en totes aquelles accions que, fent camí, decidia a cada passa i de les quals els deixebles, sovint atònits, n’eren testimonis de bon fer.
El perfil de les persones cuidadores familiars no és homogeni, tot i que es calcula que aproximadament 8 de 10 són dones, fet que implica una sobrecàrrega doble: treballar fora i atendre a casa una persona. Catalunya és territori amb un elevat nombre de persones que exerceixen de cuidadores no professionals d’algun familiar: 97.000, en total. Aquest perfil de persones sovint no poden viure amb plenitud perquè pateixen estrès i cansament, factors que afecten en molts casos la seva salut mental i fins i tot física.
Tot i aquesta realitat i ser invisibles, són les cuidadores no professionals un agent indispensable del nostre sistema de benestar social i humà, perquè sostenen la falta d’una estructura poc eficient, reomplint els espais d’un sistema insuficient de serveis socials i de dependència davant d'un clar augment d’envelliment de la població i d’un increment exponencial de les situacions de dependència. Es preveu que fins al 26% de la població tindrà més de 65 anys el 2040. No cal avançar tant en el temps per copsar la imperiosa necessitat social: diverses dades publicades recentment apunten que unes 300.000 persones estan en llista d’espera a tot l’Estat per a tràmits associats a la dependència.
Cal posar les cures al centre de la vida, sense més espera, activant el sistema de dependència i serveis socials, amb recursos de suport i finançament just i sostenible. Entitats com la Fundació Pere Tarrés, amb vocació social i educativa, i una identitat cristiana clara, aportem el nostre gra de sorra posant a disposició de la ciutadania programes d’acompanyament, formació, grups d’ajuda mútua i suport per a aquestes persones, així com espais reparadors, on poder compartir vivències i estratègies entre iguals. El que no exempta que l’Administració, i per tant el conjunt de la societat, hem d’avançar en drets i sistema.
Aquesta comunitat de les cures traspua Déu en la vida, si bé necessita el reconeixement i suport de tots i totes.
Rafael Ruiz de Gauna
Director adjunt de la Fundació Pere Tarrés
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.