Compromís abacial amb l'Església i el poble

1. "Abat Escarré. Església, política i mitjans de comunicació" és un dels tallers organitzats per la Fundació Pere Tarrés. El joves cristians d’avui construeixen el futur eclesial i del país a partir del passat. D’un passat moltes vegades ben actual. És el cas dels 50 anys de les declaracions d’Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, a Le Monde que li comportà l’exili.

2. Hi ha continuïtat entre les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré (14 novembre 1963), l’homilia de l’abat Cassià M. Just en el funeral d’Escarré (24 octubre 1968), i el discurs de l’abat, Josep M. Soler, en la commemoració de les declaracions d’Escarré al Palau de la Generalitat (20 novembre 2013). Tres abats de personalitats diferents i en circumstàncies diverses però en sintonia amb l’Evangeli, coherents amb la Doctrina Social de l’Església, incloses les decisives aportacions de l’encíclica Pacem in Terris i el concili Vaticà II, sobre els drets de les persones i dels pobles, i el seu compromís amb l’Església i les legítimes aspiracions de Catalunya.

3. Postura de l’abat Escarré: “El règim espanyol és diu cristià però no obeeix als principis bàsics del cristianisme. No tenim 25 anys de pau, sinó 25 anys de victòria. Això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que és diu cristià, però que el seu estat no obeeix als principis bàsics del cristianisme”.

4. Paraules de l’abat Just en l’homilia del funeral per Escarrè: “Voldria fer, en nom de tots, un mea culpa davant tot el poble que tant l’ha estimat i que tant ha sofert davant l’ambigüitat amb que ha quedatenvoltat el seu allunyament dolorós de casa nostra. Perquè el poble, amb aquella intuïció que va a l’essencial, s’ha adonat, prescindint de les circumstàncies concretes de la seva sortida, que un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya, en quedava allunyat, perquè la seva paraula profètica resultava incòmoda per a uns, poc diplomàtica per a altres”.

5. Paraules de l’abat Soler enllaçant passat, present i futur: “Les coses han evolucionat, i avui dia desitgem i proclamem bastant més, perquè l’autoconsciència dels catalans i l’articulació de la nostra nació en l’Estat actual han desvetllat la convicció que entre els drets humans també hi ha el de decidir el nostre futur. Si els cristians catalans es veien reflectits entre les minories ètniques descrites a la Pacem in terris, l’evolució mateixa de la Doctrina Social de l’Església ha fet noves aportacions sobre la qüestió de les nacionalitats i els seus drets. Unes noves aportacions que, cal dir-ho, l’Església catalana, en la persona dels seus dirigents i de la majoria dels seus membres, ha recollit i s’ha fet seves (...) Aquest homenatge a l’abat Escarré, en el context actual, no ens ha de limitar a recordar el passat, sinó empènyer a continuar treballant pel respecte als drets de les persones i dels pobles. I, per tant, a continuar treballant pels drets del nostre país”.