Bandes Urbanes

Conec fa anys un mosso d’esquadra. El conec des de petit, quan venia sovint a missa amb els seus pares. Fa uns anys va venir a missa acompanyat de Nelsa Curbelo, que és de l’Uruguay, experta en bandes urbanes juvenils. Després de la celebració vam estar parlant una bona estona. En aquell moment començaven a sortir entre nosaltres les bandes urbanes d’influència sud-americana, entre elles els famosos “latinkings”. És aquesta la raó per la qual es va establir contacte entre la policia catalana i la senyora Nelsa que treballa a l’Equador. Fa molt poc li han concedir el títol de Doctora Honoris causa per la Universitat Ramon LLull, i està nominada per ser “Premi Nòbel de la Pau”. Nelsa Curbelo s’ha ficat dintre d’aquestes bandes urbanes juvenils i ha desmuntant moltes d’elles. Amb una gran constància i tossuderia, ha fet espais de pau en molts llocs. I com les desmunta aquestes bandes? Ella, pel que he pogut entendre, sobretot fa dues coses: primera ha descobert en aquestes bandes que, a part de ser tan destructives, tenen també, uns gran valors a dintre. A dintre tenen un règim, unes normes tan estrictes i tan exigents, que el que ha fet ella, és agafar aquest valors, i estirar-los, treballar-los i encaminar-los cap a d’altres llocs.

Després de valorar i d’estirar aquest valors i de ser acollida dintre de la banda, arribava el moment més crític: desarmar-se. La banda agafava i posava totes les armes sobre la taula, dins d’un caixa; i venia la pregunta clau: “i ara què fem? Ens manteníem i ens ajudàvem a partir d’això, que ens dones d’alternativa”. Aquí venia la força d’ella, perquè a través de l’ajuda, sobretot de l’Església, donava alternatives i buscava alternatives: de treball, i de socialització i, fins i tot, de pregària. En l’acte acadèmic en que li van donar el títol de Doctora honoris causa, la que va fer la presentació va dir d’ella que havia fet tot un itinerari de la pregària a la pau; havia creat una alternativa.

Per això crec que és important les dues coses: valorar el que tens al davant, sigui el que sigui. Segona, presentar alternatives. Per això, m’ha agradat aquest matí que un polític, més aviat de l’esquerra, digués: “nosaltres ens esforcem per deixar de fer una oposició, a passar a ser una alternativa”.Crec que és l’hora que elspolítics deixin simplement de fer oposició,-que està molt bé-, però hem de crear no una alternativa com diuell,sinó alternatives, en plural.No estem en una alternativa, sinó alternatives, que hauríem de construir entre tots, valorant el que hi ha al davant. No n’hi ha prou amb la meva alternativa, he de valorar el que tinc al davant.Encara que sigui el partit opositor, té valors, sense els valors de l’altre jo no puc construir una alternativa, i això és important. És el que ens mostra la vida i el treball de la Dra. Nelsa Cubelo.

L’Església, certament, no és un partit ni una ONG, ho hem de tenir molt clar, hem d’ajudar a buscar alternatives. La situació actual és dificilíssima. I, per això, primer de tot com deia la Dra. Nelsa cal saber escoltar els valors de l’altre. Sense escoltar aquests valors és impossible construir una alternativa. Per això el salm que hem escoltat en el cant d’entrada al principi de la Missa diu: Senyor, de part vostra, el cor em diu: “Busqueu la meva presència”, arribar davant vostre és el que vull; Senyor no us amagueu. Aquest anhel està inscrit en cadascuna de les persones, i a nosaltres els creients ens toca saber-ho escoltar, saber-ho fer créixer, saber-ho expressar, saber-ho ampliar, donar-li rostre; hem de saber fer pujar a l’altre, com diu Jesús, a una muntanya alta, que no es quedi a mig camí, una muntanya ben alta a la que estem cridats i no simplement pujar a la muntanya alta, sinó entrar dintre del núvol lluminós.

L’Església no és un partit ni una ONG, certament, és una comunitat on hem de facilitar el trobament amb el Senyor Jesús, és aquesta la nostra finalitat.I és en aquesta comunitat on ha de ressonar les paraules del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo! Escoltem-lo, seguim-lo, que aquí es faci aquest trobament amb la persona del Senyor Jesús. Certament podríem fer nostra la pregària del salm d’avui que deia d’un manera molt crua: Crec amb tot el cor, tot i que deia: “Que en sóc de dissortat”. La fe no és fàcil, és pujar a la muntanya alta, és difícil, però també com Pere podrem dir: Que n’estem de bé aquí dalt! O com el salm: Vós em trencareu les cadenes. Qui faci l’experiència de pujar aquesta muntanya alta i de trobar-se amb Jesús, aquest serà capaç de veure el rostre transfigurat del Senyor, de transfigurar la seva vida, i ser un element per transfigurar el món, no tot en general, que això només li toca al Senyor, sinó en el lloc que som cadascú, saber transfigurar-lo a imatge del Senyor ressuscitat. Ell és la nostra alternativa que no hem de crear sinó que ens fa creador i ens obre a escoltar-lo i acollir-lo en els altres.