La violència és filla de l'odi

Les notícies d’aquest estiu sobre la situació internacional no han estat gens reconfortants. Els conflictes bèl·lics s’han agreujat en diversos indrets del planeta i en d’altres s’han mantingut de manera soterrada, com si ja no fossin notícia. Les morts de persones per assassinat o massacre conformen una trista llista de víctimes innocents que són carn de canó de guerres que aquells innocents mai no van desitjar. La violència anomenada de gènere contra les persones per raons sentimentals o sexuals es cobra desenes de víctimes cada any. Els naufragis en el Mediterrani, tants d’ells induïts per una Europa que mira cap a una altra banda o per gent sense escrúpols que són botxins dels qui moren d’esperança, s’han multiplicat. Ens estem acostumant a dinar o sopar davant la televisió amb imatges, xifres, informacions que ens cauen lluny, però que de fet passen en un món on tot és a prop –algunes, de fet, les tenim a unes poques hores d’avió de casa nostra.

El denominador comú de totes aquestes informacions és l’augment exponencial de la violència en el nostre món. Vivim en un món que desitja la pau, que sap com n’és, de valuosa, que lamenta la mort d’innocents, però que no sap com fer-s’ho per construir una societat en la qual floreixin la justícia i la concòrdia, el bé i no la malícia, la bondat i no l’engany o la corrupció. Molts dels nostres contemporanis se senten forasters a casa seva, en aquesta Europa. que, en part, cerca un benestar que no tornarà, i que en part viu sense esperança davant una crisi pertinaç que manté molta gent a l’atur i a la vora del camí. Aquesta és una Europa que continua malmetent la seva ànima, pensant només en ella mateixa, sacrificant energies al vedell d’or de l’economia especulativa, vivint en l’excitació buida del «carpe diem», convertint la construcció de l’home espiritual en una recerca capriciosa d’espiritualitats evanescents.

Mentrestant, el Papa Francesc, coratjós pelegrí de pau i de reconciliació, clama per la pau a Terra Santa (confiat que es desplegui la força de la pregària que va dur a terme amb els líders israelians i palestinencs), visita la humanitat pobra (Albània, Sri Lanka), es fa present en aquells països on el cristianisme fecunda la societat (Corea), i es mostra disposat a viatjar a Irak i Síria, allí on la violència ha adquirit tons tenebrosos, on s’ha convertit en «barbàrie» –és la paraula que fa servir el sociòleg Manuel Castells en un article recent de «La Vanguàrdia» (30 d’agost). Després dels exterminis del segle XX, tornem a la violència pública, morbosa, pornogràfica, la que circula embogida per la xarxa, la que ha perdut tot bri d’humanitat, la que es vanagloria de fer realment allò que en molts films i programes de TV sembla ficció, però que, ràpidament, es converteix en paradigma. Quan no hi ha fronteres a la ficció, tampoc no n’hi ha a la realitat. Costa poc embrutir-se, veure l’altre sense mirar-lo, decapitar-lo davant una càmera convençut que allò és un acte heroic, anul·lar la persona humana i convertir-la en un objecte on descarregar l’odi més irracional, disparar contra éssers innocents i afirmar que es tracta de danys col·laterals.

La violència és filla de l’odi, del desig d’agredir, que passa a ser acte d’agressió contra l’altre –sigui qui sigui, un infant, una dona, un ancià. La violència, com la riquesa, no té aturador. Com més la practiques, més sang vesses. I com més violent ets, més justificacions necessites. La violència, encara que sembli cega, no ho és. Sempre demana una explicació. Una acció violenta s’ha de cobrir amb un argument, un raonament, un sentiment, un projecte. Al darrere hi ha d’haver una realitat que es presenti com absoluta (la fe en Déu, la fidelitat a una realitat ètnica o política, l’orgull d’una victòria militar…). Tanmateix, en el fons, la violència és el triomf del propi «jo», ara convertit en un petit ésser omnipotent, amo de la vida i de la mort, senyor de l’arma mortífera que serveix per afirmar-se a si mateix i «passar» a la història. El violent és una persona que, en darrer terme, necessita ser «algú» i imposar-se a l’altre fins a destruir-lo sense pietat.

Amics, la violència no és lluny de nosaltres. Hi convivim, la tenim a l’abast, la sang ens pot bullir en qualsevol moment i podem caure en una espiral de conseqüències imprevisibles. No menystinguem la violència, cap tipus de violència, ni tan sols la verbal: Jesús mostra la gravetat de l’insult i de la maledicció fent mereixedor de l’infern el qui els practica (vegeu Mateu 5,22). No justifiquem la violència quan algú la defensi. Defensar la violència, només es pot fer en nom de l’odi, i l’Evangeli que nosaltres prediquem és un Evangeli de perdó. Sapiguem distingir, com va fer el Papa, entre una acció militar destinada a estalviar vides innocents amenaçades i una acció de càstig destinada a tornar mal per mal. Cert que la frontera entre aquestes dues accions és prima i que el violent es mostra arrogant i convençut del seu poder. Però l’odi és el motor de la violència, el combustible dels qui maten, i no el podem alimentar.

Per això, tenim una responsabilitat com a pastors del poble de Déu, més enllà de qualsevol tacticisme o política de sector. L’Evangeli ens convida a apostar pel bé i per la pau, a anunciar la necessitat de la reconciliació i el diàleg, a promoure sentiments semblants als de Crist Jesús. Ell, com diu la Primera carta de Pere, «quan l’insultaven, no tornava l’insult; quan el turmentaven, no responia amb amenaces» (2,23). La passió de Jesús és el paradigma de l’home que renuncia a l’odi, contra els qui el judiquen i contra els qui l’acusen, que renuncia a defensar-se (vegeu Marc 15,5) i que més aviat defensa els seus deixebles demanant als qui vénen a detenir-lo que a ells, els deixin marxar (vegeu Joan 18,8). La pregària de Jesús a la creu, referida als qui el crucifiquen («Pare, perdona’ls, que no saben el que fan», Lluc 23,34), és la conseqüència d’aquella exhortació del Sermó de la muntanya: «Pregueu pels qui us persegueixen» (Mateu 5,44).

Preguem, doncs, pels botxins, immersos en la barbàrie, perquè canviïn el seu cor i els seus actes. Preguem per les víctimes, entre les quals molts germans nostres, cristians catòlics caldeus i cristians siroortodoxos i assiris, que han mort darrerament a Irak amb una violència semblant a la que va patir Jesús a la creu. Preguem, nosaltres i les nostres comunitats, al Déu de la pau perquè alliberi el nostre món del flagell de la violència. I anunciem amb valentia l’Evangeli de la misericòrdia i de la reconciliació.

Armand Puig i Tàrrech