Un signe d'índole especial

Durant el període preparatori del Concili Vaticà II, el papa Joan XXIII va voler que la qüestió del celibat dels preveres quedés fora de l’ordre del dia del Concili. L’any 1965, alguns pares conciliars proposaren la conveniència de la modificació de la disciplina, com a mínim en algunes regions del món. Quan a l’octubre d’aquell any va arribar el moment de discutir l’esquema sobre el ministeri i la vida dels preveres, alguns bisbes pensaren que era el moment d’introduir el tema del celibat.

Pau VI va escriure a l’assemblea conciliar una carta, que llegí el cardenal Tisserant, en la qual considerava del tot inapropiada aquesta discussió, insistia en què es mantingués per a l’Església llatina la disciplina celibatària, però alhora suggeria que els bisbes que ho volguessin li fessin arribar les seves opinions sobre aquest tema. La carta de Pau VI va ser rebuda amb un extraordinari aplaudiment.

El papa Pau estava convençut que un debat com aquest a l’aula conciliar hauria provocat més tensió que reflexió i que els mitjans de comunicació n’haurien fet un argument de debat i alhora hauria distorsionat el veritable debat sobre el ministeri presbiteral.

El mes de juny de 1967, Pau VI va fer pública l’encíclica Sacerdotalis Caelibatus. El papa presentà aquesta encíclica com l’acompliment de la promesa feta als pares conciliars de parlar d’aquesta temàtica i sobretot davant d’un creixent estat d’opinió que, en paraules del papa Montini «sacseja la consciència i provoca la perplexitat en alguns preveres i joves aspirants al sacerdoci i engendra confusió en molts fidels» (núm. 2)

Els fonaments teològics del valor del celibat, aportats per Pau VI a l’encíclica, són tres: “entrega total a Crist, entrega total a l’Església, esdevenint signes del Regne de Déu consumat”, és a dir el seu significat cristològic, el seu significat eclesiològic i el significat escatològic, ben presentats i raonats, amb aquella precisió i profunditat amb què Pau VI escrivia els seus documents.

Davant les dificultats, el papa aconsella una intensa vida espiritual, de tal forma que el prevere visqui el celibat no «com una imposició des de fora, sinó amb la íntima alegria d’una elecció feta per amor a Crist» (núm. 72). El papa suggereix que cada any, en el dia de l’aniversari de l’ordenació i el Dijous Sant, els preveres renovin espontàniament les promeses fetes en ser ordenats.

Quasi cinquanta anys després de la publicació d’aquest important document magisterial del ja beat Pau VI, el celibat dels preveres continua formant part d’aquell conjunt de qüestions que, de forma recurrent, van sorgint en els mitjans de comunicació cada cop que hom parla de les reformes en l'Església.

El celibat, més que una disposició canònica, és un do que el Senyor ha fet a la seva Església, un do que és necessari meditar i enfortir constantment, especialment en el nostre temps, profundament secularitzat, i que només es pot interpretar en el si d’un veritable lliurament total al Senyor.

Joan Pau II a Pastores dabo vobis presenta el celibat com una exigència de radicalisme evangèlic, que afavoreix de manera especial l'estil de vida esponsal i brolla de la configuració del sacerdot amb Jesucrist, a través del sagrament de l'orde.

Benet XVI, preguntat pel periodista Peter Seewald sobre la llastimosa situació d’alguns preveres que conviuen en una relació similar al matrimoni, responia: «El problema fonamental és la sinceritat (...) com podem donar suport als sacerdots perquè el visquin de forma que continuï sent un signe en aquest temps tan confós, en el qual no només el celibat, sinó també el matrimoni es troba en una gran crisi».

Penso que la relació que el papa Benet estableix entre les vocacions al matrimoni i la vida celibatària il·lumina ambdues vocacions i fa més bella tota l'Església en la seva missió de donar testimoni de l’amor de Déu enmig del món.

Quan l’entrevistador pregunta al papa Benet pel aquest tema, ell respon donant un suggeriment als preveres que, en els temps d’un perillós individualisme que vivim, no ens hauria de passar per alt: «crec que el celibat guanya al seu important caràcter de signe i també a la seva possibilitat de ser viscut, si es formen comunitats de sacerdots. És important que els sacerdots no visquin aïllats, sinó que convisquin en petites comunitats, que se sostinguin mútuament i que, d’aquesta forma, experimentin la unió en el seu servei per Crist i en la seva renúncia pel regne del cel i prenguin consciència sempre de nou d’això».

El beat Pau VI a l’encíclica sobre el celibat ja escrivia «Que sigui perfecta la comunió d’esperit entre els sacerdots i intens l’intercanvi d’oracions, de serena amistat i d’ajudes de tota mena. Mai no es recomanarà prou als sacerdots una certa vida comú entre ells, tota ella adreçada al ministeri pròpiament espiritual; la pràctica de trobades freqüents amb fraternal intercanvi d’idees, de plans i d’experiències entre germans; l’impuls a les associacions que afavoreixen la santedat sacerdotal» (núm. 80).

Quasi cinquanta anys després d’aquesta encíclica, el preciós suggeriment de Pau VI sobre l’amistat i la fraternitat presbiteral continua essent un objectiu que no s’ha assolit suficientment i, per tant, un repte de cara a l’evangelització que tenim encomanada.