Relleu episcopal a Barcelona

El relleu episcopal del proppassat sis de novembre, porta a Barcelona un nou pastor diocesà: Juan José Omella i Omella, fins ara bisbe de Calahorra i La Calzada – Logronyo. Fill de Queretes, una població de sis-cents habitants de la comarca del Matarranya, situada a pocs quilòmetres de la divisòria actual entre Catalunya i Aragó i pertanyent a la província de Terol, el nou arquebisbe és un home de la Franja. Aquesta denominació de caire popular indica la part de territori catalanoparlant d’Aragó, que passà a aquest ja en el llunyà 1300, per disposició del rei Jaume II. També aquell any el rei va erigir l’Estudi General de Lleida com a única universitat de la Corona. Des del punt de vista eclesiàstic, però, la Franja va continuar formant part de les diòcesis de Tortosa (part meridional) i Lleida (part central i septentrional), respectivament. Aquesta situació es perllongà, en el cas de les poblacions que pertanyien a Tortosa, entre les quals Queretes, fins a l’any 1956. Fins aleshores, doncs, el nou Arquebisbe de Barcelona, nascut l’any 1946, va ser diocesà de Tortosa. Aquell any passà a ser diocesà de Saragossa, ciutat en la qual va cursar els estudis de Seminari i fou ordenat prevere (1970) i bisbe (1996).

Mons. Omella posseeix, doncs, una més que notable experiència episcopal –vint anys–, forjada en el servei a dues seus diocesanes: Barbastre – Montsó (1999-2004) i Calahorra i La Calzada – Logronyo (2004-2015). Però, d’altra banda, hi ha una faceta de la seva formació i de la seva acció pastoral que cal posar en relleu: els estudis amb els Pares Blancs a Lovaina i Jerusalem, i la seva estada missionera al Zaire (actual Congo). El nou Arquebisbe va estar, doncs, en contacte directe amb la terra de Jesús, i la va conèixer directament per mitjà d’una congregació que ha deixat la seva petja de missatgera de l’Evangeli en països on l’Evangeli no és conegut o bé on el treball pel Regne es fa en circumstàncies difícils. Àfrica, el continent on, amb Àsia, el cristianisme creix amb més força, va ser alhora terra d’acollida i de treball pastoral per a Mons. Omella. Allí, en virtut d’aquell intercanvi de béns espirituals i materials que procura sempre el servei als pobres, el nou Arquebisbe va conèixer les perifèries existencials i humanes del continent de l’esperança. L’impacte d’Àfrica sobre la vida de la persona sempre és molt gran. Ho saben molt bé les desenes de missioners de les diòcesis catalanes que hi han deixat un tros o potser tota la vida. La indiferència s’esvaeix, la misericòrdia creix, el cor s’enforteix davant els reptes de la missió, que demana treure fora les energies de fe i d’amor que el Senyor diposita en tots i cadascú.

El viatge missioner continua, des de les perifèries africanes als pobles rurals i profunds del Baix Aragó, on el nou Arquebisbe va desenvolupar una fecunda pastoral de joves i on fou vicari i rector de diverses localitats. La perifèria acompanya la vida del pastor en tot moment, ja que la cura pastoral es construeix a partir de l’atenció als pobres i als necessitats, allí on els pastors han de ser, en paraules de Mons. Omella, «transparències del cor misericordiós de Déu», dedicats al servei del poble que els ha estat encarregat.

És en aquest esperit que cal llegir la Instrucció Pastoral «L’Església, servidora dels pobres», publicat el 27 d’abril proppassat per la Comissió de Pastoral Social de la CEE, presidida per Mons. Omella. Segurament que aquest important document reflecteix no poques de les inquietuds i anhels del nou Arquebisbe de Barcelona. Voldria remarcar un punt del document que explica com els pobres no han de ser tan sols destinataris del nostre servei, sinó que ens han de configurar en el nostre ser i en el nostre fer. Certament, els pobres no poden ser un element més de l’acció pastoral de l’Església, no poden quedar als marges de la comunitat eclesial, com tan sovint queden als marges de la societat. Aquesta sovint els acusa i els menysté, els jutja i els deixa de banda. Entre nosaltres, però, com diu Jesús, «no ha de ser pas així». De fet, «qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots» (Marc 10,43-44).

La llegenda que hi ha en l’escut episcopal del nou Arquebisbe de Barcelona és aquesta: «per l’amor / la misericòrdia entranyable del nostre Déu», «per viscera misericordiae Dei nostri» (Lluc 1,78). La misericòrdia és la bandera que precedeix l’arribada de l’Evangeli, la claror que anuncia la llum que és Jesucrist. Però alhora és l’expressió primera del Senyor que es fa present enmig del seu poble amb una compassió sense límits, la que derroca la força del mal i ablaneix les resistències més extremes. I, encara, la misericòrdia és la petja que deixa l’obra de l’Evangeli en el món, el rastre perenne i immarcescible d’un amor viscut amb goig i simpatia. És del tot revelador que l’Any Sant de la misericòrdia, que s’iniciarà el proper dia 8 de desembre, coincideixi pràcticament amb l’entrada del nou Arquebisbe, que porta la misericòrdia com a lema del seu ministeri pastoral.

El text de Lluc 1,78 continua amb aquestes paraules: «ens visitarà el sol naixent que ve del cel». Som a l’Advent. Hem iniciat l’any litúrgic. El Senyor és a prop. Ell és el sol que brilla en la fosca i es converteix en astre lluminós que fa clara la nit. Ve del cel i baixa enmig dels homes. Abandona el soli reial, a les altures, i neix en una cova. Es presenta com el Messies de pau en un món que tan sovint s’abandona a la violència. Ve a visitar el seu poble, i els seus el reconeixen. Comptem-nos entre els qui li preparen estada. Ell és a les portes.

Benvingut, Mons. Omella, enmig dels preveres i de tot el poble de Déu que peregrina a Barcelona!

Armand Puig i Tàrrech