Pau, conversió o vocació?

Pau se sent apòstol. Per a ell l’anunci de Crist no és una activitat secundària ni una dimensió més de la seva condició de cristià, sinó que constitueix la seva veritable identitat. Ell és apòstol. Ho experimenta així des de l’instant mateix del seu trobament amb Crist ressuscitat. El que se sol conèixer com la «conversió» de Pau, és de fet una vocació, una crida en la qual se li confia una missió. Aquell dia Pau no canvia de religió, no deixa de ser jueu per ser cristià, sinó que passa de ser perseguidor de Crist a ser-ne apòstol.

El text on Pau es refereix més explícitament al canvi que va experimentar arran del seu encontre amb Crist es troba a l’inici de la Carta als Gàlates. Allí recorda que abans «perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir» (Ga 1,13), i que això va canviar quan «el qui m’havia escollit des de les entranyes de la mare, em va cridar per la seva gràcia» (Ga 1,15). Aquesta frase, que evoca la vocació del profeta Jeremies (Jr 1,5), usa el verb καλέω, característic dels relats bíblics de vocació. Tot seguit especifica que la crida implicava una missió ben concreta: «Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés als pagans» (Ga 1,15-16). Pau no està explicant un canvi de vida o de pensament, sinó una missió que li és encomanada: fer conèixer el Fill de Déu als pagans, és a dir, ser apòstol del Crist. Alguns autors parlen d’una «doble crida» rebuda en aquest moment per Pau, és a dir, a ser deixeble de Jesús i a ser apòstol dels pagans. Potser la combinació dels dos elements és acceptable tal com la formula Barnett, segons el qual, en l’esdeveniment de Damasc, «Déu va canviar la relació de Pau amb Crist i li va donar una nova vocació.»

En diverses ocasions Pau evoca directament o indirectament aquest encàrrec rebut de Déu, a vegades usant també el vocabulari típic de la vocació. En la salutació inicial d’algunes seves cartes es presenta com a κλητὸς ἀπόστολος, «cridat (a ser) apòstol». Així ho fa en la solemne introducció a la Carta als Romans, on afegeix immediatament ἀφωρισμένος εἰς εὐαγγέλιον θεοῦ, que podem traduir per «escollit per a (anunciar) l’evangeli de Déu», si bé el terme ἀφωρισμένος significa literalment «separat, posat a part», cosa que remarca l’elecció i la crida de Déu perquè Pau es dediqui a la missió de fer conèixer la bona nova. Poc després insisteix que ha rebut χάριν καὶ ἀποστολὴν, «gràcia i apostolat» (Rm 1,5), una expressió que se sol entendre com una nova referència a la crida rebuda per Pau per anunciar l’evangeli, és a dir, «el do de ser apòstol». També en l’encapçalament de la Primera carta als Corintis Pau es presenta com a «cridat a ser apòstol», i en aquest cas hi afegeix, com fa sovint, «de Jesucrist» (1Co 1,1).

Pau, doncs, se sent enviat a evangelitzar, a ser apòstol; aquesta és la seva missió i aquesta és la seva identitat. Tant és així que a vegades arriba a contraposar-ho a altres accions que semblarien anar-hi associades, com és la de batejar: «Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli» (1Co 1,17). Aquesta missió que ha rebut, la viu com una veritable obligació a la qual ha de respondre amb totes les seves energies. Diu a la comunitat de Corint: «Tanmateix, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli, perquè és una obligació que m’han imposat: ai de mi si no anunciés l’evangeli!» (1Co 9,16). Aquesta «imposició» prové sens dubte del moment en què ha rebut la crida de Déu a ser apòstol.

Agustí Borrell Viader