Qui no ha assajat fer versos de Nadal? El seu gruix en la història de la literatura catalana. Espigolant d’ací d’allà, nosaltres hem escollit nou poesies. De nou escriptors de renom: Ramon Llull, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Tomàs Garcés, Joan Salvat Papasseit, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, Josep Maria de Sagarra i Jacint Verdaguer. I n’hem glossat alguna seqüència.
***
Què us direm de Ramon Llull? Tan genial. Llunyà en el temps i en l’esperit tan proper. La infantesa espiritual té, en el Doctor Il·luminat, ressons d’alta teologia. Al poema “Jesucrist, Sènyer, ah, si fos!” no s’atura en la contemplació. S’introdueix a l’interior del Misteri.
Jesucrist, Sènyer, ah, Si fos
en aquell temps que nasqués vós
i vos vesés infant petit,
vostres carns nues e poc Llit,
Pobre de draps, ple de bontat!
Ah, com ne fóra enamorat
veent lo rei del cel e el tro
jaer en paubre lliteló!
Descripció viscuda. Amb la frescor d’una llengua naixent.
Ah, qui fos en cell temps noirit
que Jesús fo infant petit,
e com tots jorns amb ell anàs
ab ell estés, ab ell jugás!
Del bressol a la creu. I una subtil referència a la resurrecció:
E quan an fo lliat e pres,
que hom son companyó estés
en tota la greu passió e en la greu mort!
Anc gauig no fo major
que cell que hom pogra haver!
Una suggestió medieval? Més aviat de Sant Pau. Encara, dos segles més tard, a “La Natività del Cristo” (1475), el pinzell de Novgorod donava forma de sepulcre al bressol del naixement. I no diguem Verdaguer.
Àngel Guimerà ens ofereix una evocació ben personal a la seva “Nadala”. Torna a la llar dels avis, després d’una llarga absència. Què hi veu? ...mig cremat hi ha un tronc de pi. Com aquell regust agredolç que amb el pas dels anys agafen per a nosaltres, les diades nadalenques.
Jo vull la taula parada / com al temps que era nin
a prop de la llar fumosa / baix el sostre revellit.
Sols vós i jo, la serventa, / tornem al casal antic :
tots els altres se n’anaren / i mai més han de venir.
Guarniu la taula ben llarga,/ que hi càpiguen grans i xics,
enceneu la llar dels avis,/ mig cremat hi ha un tronc de pi;
que ha nascut el Fill de l’Home,/ i és nit de goig esta nit.
l’últim dia que es va encendre / quan la mare va morir.
No són també suggeridors en Joan Maragall, “Els núvols de Nadal”?
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres que no en el dia clar
Ai, nit que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu!
O bé aquell “Arbre de Nadal” de Tomàs Garcés, tan pletòric de somnis...
La Cova, pedra viva / desert, el camí ral.
Sota una llum freda, / creix l’arbre de Nadal.
El freguen ales d’àngel, / hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada. / oh verda branca al vent!
Pengem-hi els nostres somnis,/ que així els veurà l’Infant.
Pinzellades urbanes prenyades de naturalisme al “Nadal” de Joan Salvat Papasseit. Entre “el fred de la nit i la simbomba fosca”. Un fet central: el naixement de Jesús. Més enllà, un demà prenyat d’angoixa.
Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Més pinzellades naturistes. Amb el to planer, com d’amigable conversa, a la “Nadala” de Miquel Martí i Pol.
Hem bastit el pessebre
en un angle del menjador,
sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou
i l’Infant i els tres Reis i l’estrella .
En els “innombrables camins” que obrim amb el Poeta, no hi endevineu una certa complicitat?
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb corrues de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents
a l’auster caminar de la prova.
I “en la nit de la gran meravella” un xiuxiueig tremolós i solidari; el do de transformar els temes més tradicionals de Nadal en interrogants de futur.
I cantàvem molt baix, amb vergonya
potser de saber-nos germans de l’infant i de tots
en la nit de la gran meravella.
Josep Carner a la Cançó de Nadal, amb mots incomparables, implora a Mare Natura un do: la flama del foc de Nadal.
Branca rompuda pel vent espectral
─un dia plena de fulles i rama!─,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.
Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
Un paradigma: El “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra, un assaig de recapitulació dels grans valors nadalencs.
El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l'alegria nova!
Com hem vingut? No ho sabem!
...som al davant de la cova!
La joia, el perdó, la veu de l’esperit, la llum...
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
... i la non-non del poble en la més sublim cançó de bressol.
...i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d'ara...
“Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo!...”
A “El Noi de la Mare” de Verdaguer, redescobrim la non- non popular
de rítmiques cadències com l’anar i venir de les ones de la mar.
Cada gronxada et daré una abraçada,
cada abraçada un beset amorós...
No ploris, no, manyaguet de la Mare,
no ploris, no, que jo et canto d’amor.”
Com en la vella Nadala de Llull, el “Noi de la Mare” de Mossèn Cinto, transita del bressol a la creu.
Mentre Maria bressava i vestia
veu ses manetes creuades al cor...
Agafem ara, com a fermall d’or, una altra joia del Cançoner nadalenc:
La Mare de Déu / quan era xiqueta
anava a costura / a apendre de lletra.
De la infantesa de Maria a l’inefable Misteri de l’Anunciació:
L'àngel hi va entrar / per la finestreta.
—Déu vos guard, Maria:/ de gràcia sou plena.
La Nit de Nadal / sereu Mare i Verge.
En tindreu un noi / bonic com l'estrella.
Per nom se dirà / per nom s’anomena
es dirà Jesús / Rei de Cels i Terra.
Verdaguer s’inspirà en aquest cant per escriure “La Rosa de Jericó,” present en tots els reculls antològics de la llengua catalana.
En sa cambreta humil / pregant està Maria,
Maria està pregant / mentre lo món dormia.
Un Àngel n'ha baixat / dient-li:-Ave Maria,
lo Senyor és amb Vós / amb tots homes sia.
No diríeu que aquests versos diamantins semblen pinzellades d’un Giotto?
Sobre ella un blanc Colom / ses ales estenia,
i amb la claror del Verb / la Verge resplendia.
Lo món s’omple de llum, / lo cel de melodia
... i al test del finestró / la Rosa mig s'obria.
Joan Carreres i Péra
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.