Francesc ens proposa quatre desafiaments

Entre el 24 i el 27 de novembre s’ha celebrat la segona fase del Congrés Internacional de Pastors de les Grans Ciutats en sessions tancades a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona. Presidits pel Cardenal de Barcelona, dotze altres cardenals, sis arquebisbes i dos bisbes auxiliars, fins a un total de vint-i-un, han debatut les conclusions de la primera fase del Congrés, celebrada el proppassat mes de maig. Els assistien quatre experts. Després, el dia 27 de novembre, festa del beat Ramon Llull, a la Sala del Consistori dels Palaus Apostòlics, a Roma, el Papa Francesc va rebre tots els participants i els va adreçar un discurs sobre els reptes que presenta la pastoral urbana avui. Anteriorment, el Cardenal Lluís Martínez Sistach li havia presentat els treballs de les dues fases del Congrés i, concretament, els resultats de les reunions dels pastors a Barcelona.

Trobar-se amb el Papa és sempre expressió concreta i emotiva de la catolicitat de l’Església. Com va subratllar el Cardenal M. Sistach en les seves paraules, és un trobament que es fa «cum Petro et sub Petro». La paraula del Sant Pare, en virtut de la successió episcopal, conté, en expressió de Dei Verbum 8, «el carisma segur de la veritat», i per això demana l’adhesió cordial i efectiva. D’altra banda, en aquesta ocasió, hi havia una vinculació especial entre el bisbe de Roma i els pastors vinguts dels quatre continents (9 d’Europa, 6 d’Amèrica, 3 d’Àfrica i 3 d’Àsia), ja que havia estat el mateix Papa el qui havia sostingut la celebració del Congrés en conversa privada amb el Cardenal Martínez Sistach ran del conclave de 2013. Les raons són òbvies: durant quinze anys (1998-2013) el Papa havia estat arquebisbe de la diòcesi de Buenos Aires (tres milions de persones) i metropolità del Gran Buenos Aires (deu milions de persones més, distribuïdes en onze diòcesis sufragànies). El Cardenal Bergoglio, en moltes intervencions, reflexions i activitats pastorals, havia mostrat la seva preocupació activa per la pastoral de les Grans Ciutats, especialment del Gran Buenos Aires. Francesc és el primer Papa totalment urbà de la història moderna.

Ja fa anys que sociòlegs i urbanistes concorden en la denominació de Catalunya-ciutat a l’hora de parlar del territori català. Es considera que una Gran Ciutat és una unitat demogràfica de més de cinc milions de persones, i aquest és el cas de la conurbació de Barcelona, ciutat que atrau, per raons de feina, d’estudis, de lleure i de comerç, una gran quantitat de persones que resideixen fora del seu terme municipal. El flux de persones entre les tres diòcesis que formen la Gran Barcelona, és constant d’un gran volum, com manifesta el sistema de comunicacions, pensat per al conjunt de l’anomenada Àrea Metropolitana, i les xarxes professionals i empresarials.

Fora d’aquesta Àrea, la zona d’influència de Barcelona s’estén fins a ciutats i pobles que es troben al Camp de Tarragona, el Penedès, l’Anoia, el Bages, el Gironès i l’Empordà. Les línies ferroviàries amb l’AVE han contribuït a «urbanitzar» una extensa àrea, una part important de població de la qual es comporta com els habitants de l’Àrea Metropolitana. Pel que fa a l’anella restant (diòcesis de Tortosa, Lleida, Urgell i Solsona, i una part de Tarragona, Vic i Girona), són rurals quant a l’orografia i l’hàbitat, però les formes de vida urbanes, sobretot entre els joves, s’imposen fins i tot en nuclis netament rurals. De fet, la Catalunya-ciutat inclou zones rurals, habitades per població d’orígens rurals o bé persones neorurals, els quals pensen i actuen de forma urbana. Barcelona és, amb la seva àrea, una gran ciutat, i la resta del país tendeix, cada vegada més, a configurar-se com a Catalunya-ciutat o, fins i tot, com una part del Gran Barcelona.

Davant d’aquesta situació social, econòmica i cultural del país, cal reprendre amb interès especial els quatre desafiaments que el Papa va proposar el dia 27 en el seu important discurs romà als participants en el Congrés de les Grans Ciutats (vegeu-lo en www.vatican.va).

El primer és el canvi que cal fer en la nostra mentalitat pastoral: el pas d’una Església que era l’únic referent i productor de cultura, a una Església que ha deixat enrere la cristiandat i ja no és la realitat social més escoltada. Semblaria que el camí de l’adaptació al món i del relativisme que no el destorba ni el posa en crisi, és el camí més fàcil. En aquest relativisme queden inclosos els qui, d’entre les files cristianes, amaguen la figura de Jesús i la veritat sobre la persona humana, que es troben en l’Evangeli. El silenci, volgut o atemorit, davant el missatge de Jesús, o bé la inhibició davant un projecte de comunicació audaç de l’Evangeli, porta a la pèrdua d’un mateix i esgarria el poble de Déu. La identitat cristiana, no es pot negociar, diu el Papa.

El segon desafiament és el diàleg sense pors amb la multiculturalitat o interculturalitat. Europa ja no és uniforme, ni ho són Catalunya o Espanya. Dialogar vol dir conviure tot arribant al cor de l’altre i allí sembrar-hi l’Evangeli. Això és impossible sense una actitud contemplativa, sense una mirada d’afecte i de misericòrdia sobre la Gran Ciutat, sense la descoberta que Déu viu a la ciutat, en els seus carrers i places, en el seus centres i perifèries. La ciutat és el lloc de la set de Déu i de la recerca del sentit. Barcelona no és Babilònia, sinó Jerusalem. Per això Gaudí entenia que la basílica de la Sagrada Família, símbol de la ciutat, era la nova Jerusalem que baixa del cel, i construïa un gran santuari urbà. Dins la ciutat hi ha les ciutats invisibles, les cultures urbanes, és a dir, «grups humans que s’identifiquen amb els seus símbols, llenguatges, ritus i formes i els fan servir per a explicar la vida». Cal fer-los acostar i promoure el diàleg entre ells.

La religiositat del poble és el tercer desafiament. Cada any entren a la Sagrada Família més de tres milions de persones, i a Montserrat passen dels dos milions. Cert que molts són turistes, però també hi ha molta població autòctona. L’un i l’altre són santuaris, és a dir, pols espirituals d’atracció, en els quals hi entren catòlics però també molts que no són cristians. Amb aquests cal iniciar un diàleg evangelitzador a l’estil del de Jesús amb la samaritana, que combini l’empatia i la intel·ligència per tal de trobar el substrat religiós de cada persona humana, o bé el pas de Déu en ella. És el cas dels pobres que tenen «un sentit últim que reben d’una experiència senzilla i profunda de fe en Déu», i es converteixen així en mestres. O bé és el cas dels immigrants, que tenen una fe sincera, a voltes barrejada de pensament màgic, que ha de ser llegida amb afecte i sovint evangelitzada.

El darrer desafiament són els pobres urbans. La Gran Ciutat té les seves nafres i ferides. Una d’elles, entre les més fondes, són els exclosos i refusats, els descartats, els pertanyents a les velles i noves pobreses. Hi ha situacions de pobresa que deixen les persones a la vora del camí. No podem passar de forma inconscient pel costat dels pobres que habiten en els carrers de la ciutat. No podem ignorar el seu crit ni «entrar en el joc de sistemes injustos, mesquins i interessats que malden per convertir-los en invisibles». En la Gran Ciutat els pobres han de ser defensats d’una manera particular davant les mancances estructurals en l’economia, les mancances morals i les mancances espirituals.

En resum, diu el Papa, les actituds pastorals a la Gran Ciutat són dues: sortir per tal de suscitar la fe, com Jesús va fer amb Zaqueu, i ser una Església samaritana, que atrau pel seu testimoni i s’arrela en les perifèries existencials de la megàpolis. Aquesta és l’Església que «comparteix l’Evangeli i el pa amb els pobres de les nostres ciutats.» En una paraula, l’Església que surt a les perifèries i hi comunica l’Evangeli de la pau i de la reconciliació. El discurs del Papa constitueix tot un programa pastoral d’actituds i de fe. Val la pena que ens guiï, i que nosaltres el seguim.

Bon Nadal a tots!

Armand Puig i Tàrrech