Formació en l'experiència de Déu

L'experiència de Déu, per descomptat, sempre és un regal del mateix Déu, mitjançant l'Esperit. I mai no el podrem exigir ni merèixer-lo.

Però també és cert que podem disposar-nos a acollir-lo, a afavorir-lo i a compartir-lo.

I, en aquest sentit, són nombrosos els documents d'Església que parlen de la necessitat de formar en l'experiència de Déu; i molt especialment en aquells que són cridats al ministeri presbiteral.

I així els Pares sinodals que participaren al Sínode sobre la formació sacerdotal remarcaren en les seves intervencions que «sense experiència de Déu el ministeri és un cos sense ànima», i precisament afavorir l'encontre amb Déu «és l'objectiu de la formació al Seminari». Així mateix el papa Joan Pau II, en la carta als sacerdots (Dijous Sant de 1999) parlà de manera explícita de l'experiència de Déu en el sacerdot.

Formació dels candidats al ministeri presbiteral en l'experiència de Déu

Si és cert que formar per a una profunda intimitat amb Déu, viure intensament l’experiència de fills de Déu, és l'objectiu fonamental en la preparació de qualsevol agent de pastoral, també és cert que la formació d'aquells que han estat elegits en l'Església per al ministeri presbiteral tindrà unes connotacions especials, fins al punt que el tema de l'experiència de Déu en la formació sacerdotal no és pas un element de segon ordre sinó «primordial» i cal tenir-lo molt present en la programació de tota la tasca formativa, ja que ha d'encaminar-se cap a aquesta finalitat.

I més avui dia. Cal preparar sacerdots que no sols gaudeixin d'aquesta experiència sinó que la conreïn, la treballin i la participin. És interessant, en aquest sentit, el subratllat de K. Rahner, en afirmar: «sense aquesta experiència interior de Deu ningú no aconseguirà romandre cristià molt de temps sota la pressió de l'ambient actual tan secularitzat». Tampoc el sacerdot, ja que afegeix: «sense aquesta experiència personal i íntima de Déu, es convertirà en un professional d'un culte màgic, que celebra els ritus de manera poc creïble».

Per això, la formació que ofereix el Seminari, tal com recorda la Ratio (nn. 66-67), va encaminada a afavorir aquesta relació familiar amb Déu, ja que han de ser els «mistagogs» d'aquesta experiència aquells que ajudaran, en les comunitats on exerciran després el ministeri, a endinsar-se en el misteri d'amor trinitari.

Però sense oblidar que és l'Esperit Sant el protagonista principal (prior auctor) de la vida espiritual (PDV 33) i també de la mateixa experiència de Déu, que és la font i cimera de la vida espiritual. Ell és, per tant, l'agent principal d'aquesta experiència. Ara bé, la seva acció demana tot un seguit d'elements mediadors, que formen part de la «pedagogia» orientada a desvetllar y cultivar aquesta experiència religiosa.

Entre les mediacions de l'experiència de Déu, cal recordar: la Paraula de Déu, la pregària com a lectio divina, la Litúrgia, la celebració de l'Eucaristia, la Litúrgia de les Hores, l'estudi de la Teologia, la vida de comunitat, l'apostolat especialment amb els pobres i senzills...

La formació permanent i l'experiència de Déu

La formació del sacerdot no conclou pas amb la formació inicial. No s'acaba mai, és continuada, ja que es tracta d'un procés de maduració sempre inacabat, lent i llarg, doncs cal anar assimilant de manera progressiva els sentiments del Bon Pastor. I precisament l'experiència de Déu en Jesús és una experiència que ens ajuda a copsar els sentiments de Jesús, Bon Pastor, que es preocupa de les ovelles, que gastala seva vida i la lliura totalment per tal que no se’n perdi cap.

L'experiència de comunió amb Déu, el seu Pare, és referent per a qualsevol tipus d'experiència cristiana; i més encara per a l'experiència religiosa del sacerdot, que ha estat escollit per convertir-se en signe sacramental del Bon Pastor.

I així com en Jesús descobrim una experiència creixent, afavorida per la meditació de les Escriptures que l'ajuden a captar més adequadament la seva missió de «Servent» i per l'acció de l'Esperit que el va guiant, així també el sacerdot ha d'anar cultivant aquelles actituds que palesen a bastament la realitat de fill i de sacerdot: la confiança, l'obediència, la pobresa, la pregària, la fraternitat...

Sense deixar de banda el fet que ell va passar també per moments de prova, de foscor i d’ocultament de Déu, especialment en allò que tant en la seva vida como en la missió derivava del seu messianisme i que ell havia de dur a terme en la línia del Servent de Jahvè; i que ell va viure de manera molt singular en els darrers moments de la seva vida, en la crucifixió.

Josep Lluís Ferré Martí, operari diocesà