Fe i poesia a propòsit del llibre 'La fe de cent poetes catalans'

FE I POESIA

a propòsit del llibre LA FE DE CENT POETES CATALANS

E, sobretot, ma Fe que no vacil·le

ni tremol la mia Esperança!

Del Cant espiritual d’Ausiàs March

Una antologia és sempre una tria i la responsabilitat recau sobre el compilador. Començant pel títol: La Fe de Cent poetes Catalans, de bon recordar. [1] Una excursió suggestiva pels camins de la poesia en llengua catalana. La tessitura és ampla. Com la mateixa vida. Hi trobareu poetes i poetesses representatius de les diferents terres catalanes i d’èpoques diferents. Que visqueren pocs anys o gairebé arribaren a centenaris.

Hi veureu una ampla gamma de temes i registres poètics. Què els uneix? El bleix espiritual o, si voleu, la reflexió sobre el sentit i la transcendència de la vida humana. Ja sigui un cant d’adoració, un himne de lloança, una sàtira, un clam, un conjur...

La fe no és mesurable; és cega; és bella. L’al·legoria de la Fe… una donzella camí de l’Infinit. L’al·legoria té reminiscències bíbliques…

…fem camí per la Fe, sense veure-hi. (Co 5,7)

Una Elegia d’Alcover, un Cant Èpic de Verdaguer, una Estança de Riba, un sonet de Foix han passat la prova del temps. A l’interior de la poesia religiosa destaca el Cant Espiritual, la invocació al Déu Creador o al Crist Senyor. Més enllà de la recerca metafísica, el camí de la bellesa.

...viuen enmig de les obres que Déu ha fet, no paren d'investigar-les,

i la mateixa aparença els convenç: és tan bonic, aquest món! (Sv 13, 1-7).

la “Via Pulchritudinis”, o no s’abeura profundament en les arrels bíbliques?

Aquesta antologia es començà de cohesionar en la perspectiva de l’Any de la Fe. Més enllà de la dimensió literària, la suggestió espiritual: Cent poesies de Cent poetes diferents. Versos i també prosa poètica: al Llibre d’Amic e Amat de Llull, hi trobareu la frescor d’un idioma naixent.

Ausiàs March, el poeta que deixà de banda “l’estil dels trobadors”, confereix identitat al Cant Espiritual català:

Pus que sens tu algú a tu no basta

dóna’m la mà o pels cabells me lleva…

De Verdaguer –ell sol ja hauria emplenat el llibre– hem recollit un poema de joventut Qui com Déu (1869-79; un cant espiritual amb versos d’una modernitat sorprenent:

Faça’s Senyor, vostre voler que acato,

però en la creació transparenta’us

que es trist a qui us estima sempre, sempre,

cercar-vos amb deler i no veure-us mai,

d’eix fill que us crida, enyoradís, oh Pare,

doncs on, dolcíssim Pare, us amagau?

Verdaguer! En l’enterrament de Gentil (Canigó), se’ns mostra amb els accents més pujats del romanticisme: plora el cel, ploren els boscos, ploren els ocells per expressar la tristesa humana. És la fal·làcia patètica; la transposició a l’exterior dels estats d’ànim interiors. En canvi, en La mort d’un jove de Maragall, l’aire s’asserena, el ponent és dolç… Verdaguer cerca la bellesa còsmica; Maragall, la bellesa estètica. Com expressa al Cant Espiritual:

Sia’m la mort una major naixença!

Els pares de l’Escola Mallorquina ens presenten l’augusta serenor del classicisme. També Carner, el poeta de la cançó subtil i el vers irònic, manifesta a Verb i a Nabí la seva espiritual volada

…en el darrer tombant del meu viatge

pren-me en la teva revolada ardent.

mentre amb urc salvatge, Carles Riba reprèn la vella invocació dels profetes

Escolta, Déu, Tu més pregon, Tu alt…

Amb Riba i Sagarra, Jaume Vicennç Foix; la seva creativitat innovadora a la recerca del Senyor Déu té ja el regust de la poesia contemporània.

Senyor: feu aspra i forta

l’única Veu, la Imatge i el Seu Nom!

Un sonet o una sàtira, com fa Guerau de Liost amb dístics d’encuny cristològic:

A l’altra vida, Senyor, seré el que sóc, més que ara

Suprema naturalitat com a la taula del Pare.

Marià Manent i Tomàs Garcés, els mestres de l’elegància, ofereixen un classicisme serè, que es manté fins a l’esclat de la guerra civil.

Després, el Silenci. Que tampoc no era silenci. Llegim al Nadal dels proscrits de Camil Geis (1936)

Calleu la Bona Nova: silencieu el Crist…

Nadal sense nadales! Ai, quin Nadal tan trist!

o Manuel Bertan i Oriola que evoca la Pasqua (1937) amb versos colpidors, traduïts a l’italìa per Pier Paolo Pasolini.[2]

Sense foc, sense ciris pasquals,

sense drings coneguts de campanes…

Any 1939. Goig sense alegria per la literatura catalana. Els Cants espirituals ens arriben ara de la diàspora: A Leysin (1948), Carles Cardó contempla el Déu anorreat en la faç Crist

T’entumires el rostre de dolor

perquè et mirés la humilitat humana.

Poc després, en un París colpit per les metralles, Josep Palau i Fabre interpel·la el Totpoderós amb angoixa vital

No crec en Tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure

en Tu que sovint parlo i t’imploro com si existíssis.

Anys prenyats de nous valors, amb l’aparició de Blai Bonet, el jove poeta de Mallorca que s’abandona als peus del Déu Company

Jo som el vostre ca que bava…

El Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952) significà un ressorgir de versos religiosos en la seva versió més popular: El Llibre de Nadal, tria de Tomàs Garcés (1951); el Llibre de l’Eucaristia, de Marià Manent (1952) o el Llibre de la Passió tria de Pere Ribot (1953).

Un to de rebel·lia, amara la poesia dels anys seixanta. Per entendre la situació de la literatura religiosa en llengua catalana, de la postguerra al Vaticà II, cal llegir l’assaig Déu i el seu conjur en la poesia catalana moderna.[3] Tot resseguint les “Paraules al vent” de Martí Pol

Tenim en cor profundament cavat en ombres

i la vostra veu, Senyor, és groga com el blat.

Joan Carreres i Péra

[3] Qüestions de vida cristiana, 29. Abadia de Montserrat (1965), pàg. 7-27