Experts en humanitat

Es diu que l’actual bisbe de Roma no és partidari d’una Església narcisista, amb la mirada fixa sobre ella mateixa. S’inclina, més aviat, per una Església missionera d’ulls oberts i de cor misericordiós. El fet de respirar constantment el mateix oxigen d’un espai interior tancat pot acabar produint malalties serioses. També és veritat que el fet de viure immersos en el brogit de la societat actual pot acabar en accidents greus. Tot i així, el papa Francesc va afirmar que preferia una Església accidentada que no pas una Església malalta.

La trobada de bisbes, capellans i diaques de les diòcesis catalanes a Poblet, un dia després de celebrar el diumenge del Bon Pastor, ha estat una de les raons més fortes per escriure aquestes reflexions. Va ser gratificant la imatge del recinte de l’església de Poblet plena de seguidors del Bon Pastor. Parlava d’una comunitat apostòlica que, amb les dificultats pròpies del segle XXI, viu arreu de Catalunya la Bona Nova de Jesús. Una comunitat que vol esdevenir sagrament de comunió i d’esperança enmig de la rutina quotidiana, teixida molt sovint d’indiferència o de rebuig. No cal dir que als col·laboradors directes de la missió de Jesús se’ls demana sobretot constància i fidelitat. Mai a un bisbe o un capella no se li demanarà èxit; tan sols que sigui portador transparent de l’estil de Jesús, caminant en fe obscura, en esperança ferma i en amor diligent. I, per tant, que sigui expert en humanitat i que reprodueixi en ell els mateixos sentiments del Bon Pastor.

Parlem freqüentment de l’espiritualitat que ha d’animar la seva vida i el seu ministeri com a docilitat a la voluntat de Déu, i ho expressem en clau paulina com «arrelats en l’Esperit», «guiats per l’Esperit», «vida en l’Esperit» o «vida de l’Esperit». Però, ¿on podem descobrir l’Esperit, on es manifesta l’Esperit d’una manera més palesa? Certament en el més íntim del seguidor de Jesús. Més encara, en la vida de l’Església, com a comunitat de «creatures noves» que volen viure en la llibertat de fills. Aquí s’obre un gran ventall d’actituds que ha de cultivar el bon pastor maldant per detectar aquesta presència de l’Esperit en els cristians. En ells s’ha de visualitzar el servei sol·lícit del capellà per acompanyar la fe de la comunitat cristiana. I això demana gestos constants d’humanitat.

Però també l’Esperit s’amaga en el teixit d’aquest món tan convuls i contradictori. No podem negar que Déu continua estimant-lo i que l’Esperit hi suscita testimonis d’esperança i de servei desinteressat. Una visió més positiva, més evangèlica de la societat ajuda a descobrir-hi les espurnes de l’Esperit enmig del nostre món. I en aquest món, aparentment distant i fosc, l’Esperit treu bons fruits de solidaritat, de fortalesa i de comprensió. Solament demana de nosaltres suport i coratge sabent que a nosaltres no ens correspon d’avaluar els resultats.

Recollim alguns passatges de l’evangeli que poden il·luminar el nostre tarannà de bons pastors, experts en humanitat. Són tres escenes de la vida de Jesús, que volem interpretar com uns indicadors que orientin la nostra espiritualitat, fins i tot una mística pròpia d’ulls oberts en el si de l’Església i en el cor del món actual. Podríem triar-ne moltes altres, però, per ara, n’hi ha prou amb aquestes tres.

Comencem amb el síndrome de Samaria, representat en una dona i un home samaritans, amb dos espais d’encontre: el pou i el camí.

Samaria ens ofereix, als sacerdots, aquesta doble fotografia, que pot ajudar-nos a concretar la nostra acció pastoral d’una manera clara. Per una banda, el pou representa tots els espais públics on la societat acut per satisfer les necessitats immediates. Són llocs de conversa, de relació, on els gestos, les formes, l’estil, poden ser determinants. La samaritana són les persones que hi trobem. I, clar, no podem descarregar en la figura de Jesús tota l’eficàcia d’un diàleg profitós. Som nosaltres els responsables que tants d’encontres, que al llarg del dia o de la setmana tenim amb gent desconeguda, es transformin almenys en moments de delicadesa humana o d’interrogants en les persones que hem tractat. I baixant una mica més a nivell intern, podríem aplicar aquesta icona del pou al nostre despatx parroquial i a l’acollida que dispensem als qui s’hi acosten.

L’altra icona encara és més colpidora: el camí i un samarità en terra estrangera. Més enllà dels camins que ja coneixem, on col·laborem activament per mitigar tantes penúries físiques i psíquiques, probablement hi ha situacions sobtades, inesperades, que podem considerar poc adients per a nosaltres. Tanmateix, la figura d’aquest foraster ajudant una persona malparada, hauria d’enfortir la nostra compassió davant de situacions extremes que trobem en el camí de la vida. Una Església que s’esmerça en un servei desinteressat respon millor al missatge de Jesús que no pas una Església cofoia de les seves obres externes, tot i que siguin força brillants. Si més no, podem dir que l’Esperit trobarà més facilitats per arribar al cor de les persones i que se sentin atretes per la persona de Jesús.

Síndrome d’Emaús, camí d’anada i tornada a la comunió eclesial.

També a nosaltres, els sacerdots, ens cal desapropiar-nos de nosaltres mateixos. Més d’un cop vivim massa establerts en les nostres seguretats materials, en els nostres criteris inamovibles. I això ens porta a un cert neguit que ens pot allunyar de la comunió en l’Esperit i donar testimoni que hi ha Algú que està per sobre dels propis criteris i que és capaç de restablir la unitat, el treball en grup, la comunitat de carismes de l’Esperit. Necessitem refer aquest camí del desencís, de l’autosuficiència empobridora cap a la comunió eclesial, passant pel contacte íntim amb Jesús i acceptant humilment el vigor del seu Esperit. Ens cal experimentar que en la nostra feblesa es manifesta la força de Jesús. I això vol dir refer la confiança en els nostres col·laboradors, oferir-los suport de paraula i d’obra i, fins i tot, corregir amb delicadesa i tacte les possibles errades que poden cometre. Així es creen els lligams de la família, que és la comunitat parroquial.

Síndrome Tir i Sidó

Jesús va superar molt sovint els límits que imposaven les lleis socials o religioses de la seva època. Ho feia no pas per anar en contra d’allò que estava establert, sinó per trencar els murs que impedien una relació més natural i autèntica entre les persones. Tir i Sidó són la frontera amb el món pagà i la por a la contaminació. El nostre territori ens ofereix seguretats. El territori desconegut, tanmateix, és una oportunitat per deixar-hi un petit senyal d’humanitat. El capellà hauria de ser el primer a saber plantar una flor enmig del desert. Tir i Sidó també són la frontera que existeix en les nostres comunitats de fe quan afavorim diferències entre uns i altres. Cal filar prim perquè l’accepció de persones sigui reduïda a la mínima expressió. Estem al servei d’una comunitat on no hi ha d’haver distincions entre homes i dones, entre pobres i rics, entre autòctons i estrangers. Formem un sol cos amb un sol Esperit.

Angel Briñas, carmelita