El cardenal Montini –futur Pau VI–, al començament del Concili, en les senderes de molts teòlegs d’aquell moment, féu la cèlebre pregunta: «Església, què dius de tu mateixa?». Certament la resposta a aquest interrogant fou la constitució Lumen Gentium. I ho fou amb escreix. El proppassat 19 de novembre s’han acomplert cinquanta anys de la seva aprovació i el 21 del mateix mes, de la seva promulgació. El document deixa clar que l’Església només es pot entendre a si mateixa i a la vegada ésser entesa a partir de Jesucrist. Sense ell l’Església no té sentit: «L’Església és en Crist», només en Crist, «com un sagrament» i «la llum de Crist resplendeix sobre la seva faç». Així doncs el fonament, la pedra angular i la finalitat de l’Església és Crist. Sense ell cinis, pulvis, nihil.
El papa Francesc en l’entrevista que concedí a Antonio Spadaro (publicada a La Civiltà Cattolica el 19 de setembre de 2013), declarava que ell veia l’Església com un «ospedale da campo dopo la battaglia». Un hospital de campanya que sobretot ha de cercar «curare le ferite, curare le ferite». Dita així, aquesta imatge a mi em quedava coixa. La raó és que al meu entendre més important que l’hospital és el metge. No és l’hospital el que cura les ferides. És el metge. És cert que tot d’una l’entrevista diu que la cosa més important és el primer anunci: «Gesù Cristo ti ha salvato». Però aquesta afirmació ja no forma part de la imatge de l’Església, i en aquesta a mi em feia falta una referència al Crist. Com ensenya el Vaticà II només des d’Ell s’entén l’Església. Dos mesos després (17 de novembre de 2013), per ventura seguint amb la mateixa idea, en les paraules que adreçà als fidels reunits pel rés de l’Angelus els receptava el medicament espiritual de la «misericordina», que consistia en «una corona del rosari, una imatge de la Divina Misericòrdia i un prospecte garantit per la paraula de Jesús». Sense una referència més clara al Crist com a Salvador i salut, la imatge de l’hospital seguia sense agradar-me.
La història de la patrística està farcida de referències a Crist com al gran metge. Ignasi d’Antioquia en la seva carta als efesis afirma que només hi ha un sol metge carnal i espiritual: Jesucrist nostre Senyor. El mateix discurs a Diognet ens presenta el Salvador com a vertader pare, mestre, conseller i metge. Tertul·lià, des del nord d’Àfrica, ens presenta Crist com el metge que ens cura dels pecats amb la triple medicina del baptisme, l’exomologesi i el martiri. També Ambròs des d’Itàlia escriu: «Tenim un Metge, prenguem el seu medicament. La nostra medicina és la gràcia de Crist. ¡Qui no recorda el gran Agustí en les seves confessions quan escriu «Ecce uulnera mea non abscondo: medicus es, aeger sum» (Vet aquí que jo no amag les meves ferides. Tu ets el metge i jo el malalt!). Aquesta idea la reprèn al tractat VII dels seus tractats sobre l’evangeli de sant Joan. També un predecessor del Papa Francesc a la seu romana, Lleó el Gran, escriu: «La gent de Judea anava cap a ell cercant el metge celestial».
Només hem presentat una petita mostra d’escrits dels pares per fer veure com la doctrina de Jesús metge està ben assentada dins la Tradició de l’Església. Tot i això el Papa havia presentat una Església-ospedale amb un medicament que és la «misericordina» sense parlar del Metge. Però això s’ha acabat. Ahir a la nit vaig llegir la carta que ha enviat als detinguts de la presó de la província Latina junt amb el regal d’un missal «affinché scopriate nella Santa Messa la traccia del cammino quotidiano con il Signore che è il medico efficace delle vostre ferite».
Ja tenim tots els elements: el metge que ens cura, l’hospital de campanya i l’instrument amb el que ens visita, ens retorna la salut i ens cuida, que és l’Església i la misericordina, la medicina que el Sant Pare Francesc ha recomanat. Així el Papa ha engrandit la teologia del metge celestial incloent en aquesta comparança l’Església com a lloc propi –ospedale– en el que exerceix el Crist-metge. Del que en un principi em va semblar una mancança, o al manco una comparança incompleta, ara n’ha resultat una metàfora acabada que segueix l’ensenyament del Concili: «El Sant Concili (...) ensenya, recolzant-se en la Sagrada Escriptura i en la Tradició, que aquesta Església en marxa és necessària per a la salvació, ja que solament el Crist és el Mitjancer i el camí de salvament, aquest Crist que se’ns fa present en el seu Cos, que és l’Església».
Antoni J. Dols Salas
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.